LES ARRELS OLIVERES DE FELIP VI

Temps arrere, en una entrada del blog, comentàvem que el rei Alfons XII era fill adulterí, nascut d’una relació entre Isabel II i el militar Enrique Puigmoltó Mayans. Fem un poc de memòria:

Isabel II fou obligada a casar-se amb un cosí germà de tendència homosexual: Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis. [...] La reina va parir onze fills, però només en van sobreviure sis. Gran nombre d’historiadors dubten de la paternitat d’alguns, fins al punt d’assegurar que el futur rei Alfons XII era fruit de les relacions amoroses que la monarca havia mantingut amb el militar i aristòcrata ontinyentí Enrique Puigmoltó Mayans. Una sospita que sembla confirmar una missiva de la reina que es conserva als arxius del Vaticà.

Les cròniques de l’època retraten Isabel II com una dona molt fogosa que va tenir infinitat d’amants. La seua relació extramatrimonial amb el capità d’Enginyers Enrique Puigmoltó fou una de tantes i era vox populi. Tot aquest assumpte sobre la paternitat d’alguns fills de la monarca, i principalment la del rei Alfons XII, es fonamenta en la correspondència que monsenyor Giovanni Simeoni, destinat en la Nunciatura d’Espanya, va mantenir amb el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d’Estat del Vaticà. De tot açò ja va donar compte l’historiador Ricardo de la Cierva en el llibre La otra vida de Alfonso XII. Però, recentment, ha estat l’escriptor i investigador José María Zavala qui, en el seu llibre intitulat Bastardos y Borbones, ha documentat els fets i ha obert la porta a una revisió objectiva de la, diguem-ne, «història oficial». He transcrit alguns paràgrafs del llibre de Zavala que considere importants per il·lustrar millor el tema de què tractem.

Felip VI, rei d'Espanya

Sens dubte, els escàndols sexuals de la reina nimfòmana preocupaven moltíssim tant a l’Església com al Govern de la nació. Monsenyor Simeoni, en setembre de 1857, escrivia:

El presidente del Consejo de Ministros [general Narváez] i el ministro de Estado han hablado fuertemente a S. M. con la amenaza de presentar la dimisión, y le ha expuesto la necesidad de alejar del Real Palacio a tal sujeto [Puigmoltó]. 

En la carta, Simeoni també informava a Antonelli sobre la paternitat dels fills de la reina:

El mismo monseñor Claret [confesor de Isabel II] me ha dicho -afirma Simeoni- [...] que en una carta amatoria al oficial de referencia [Enrique Puigmoltó] ha escrito de su puño y letra que dicha prole debe atribuirse a ese oficial, en cuyas manos está la carta.

El mes següent, novament monsenyor Simeoni escrivia al cardenal Antonelli i recordava que davant la dura reprovació que feu el general Narváez a la conducta d’Isabel «la misma Reina, llorando, le repuso: “¿Es que deseas que aborte?”». Conta Zavala que en una ocasió Isabel i Alfons van discutir i que la reina no dubtà en dir-li: «Lo que tienes de Borbón lo tienes por mí».

Malgrat estar embarassada, la relació amorosa entre la reina i el capità va continuar. La resposta del Vaticà a l’escàndol no va trigar massa. El papa Pius IX va escriure dues cartes a Ses Majestats, però el nunci Lorenzo Barili mai les va entregar perquè deia que la reina, després de participar en uns exercicis espirituals, feu acte de contrició i ordenà el trasllat del capità. Amb això Barili evitava incomodar-la, puix ella ignorava que el Papa estava al corrent de tot. També el pare Claret, confessor de la reina, sabedor que Puigmoltó visitava amb nocturnitat i traïdoria les estances reials, va amenaçar Isabel d’abandonar el Palau si no ordenava l’allunyament de l’àulic amant. Finalment, el gallard capità va sortir de la cort amb destí a València. Prèviament, però, la reina l'havia distingit amb el títol nobiliari de vescomte de Miranda en reconeixement als serveis prestats a la Corona, serveis que intuïm degueren ser molt plaents. 

Bacanal al Palau
(Aquarel·la d'època isabelina atribuïda als germans Bécquer)

Alguns autors consideren que la bastardia del rei Alfons va suposar una injecció de sàvia nova a la dinastia borbònica, corrompuda per segles de matrimonis consanguinis. L’any 1868, arran de la Revolució Gloriosa, Isabel marxà a l’exili francés i, en 1870, va abdicar en favor del seu fill. A París, el príncep Alfons era conegut com el Puigmoltejo entre la noblesa cortesana que afalagava la reial família. Amb la tornada dels Borbons al tron espanyol, l’any 1875, s’inicià el període conegut com la Restauració, el qual va abraçar els regnats d’Alfons XII i Alfons XIII, fins que el 1931 es proclamà la Segona República.

L’ascendència olivera d’Enrique Puigmoltó la trobem en el cognom Mayans de la línia materna. Vegem tot seguit la genealogia del militar. Enrique Puigmoltó Mayans era besnet de Vicente Mayans Blasco, nascut a Oliva en 1735, el qual era nebot de l'erudit Gregori Maians. Vicente Mayans es va amullerar amb la catalana Antonia Valda Villaplana i van ser pares de Luis Mayans Valda, nascut a Ontinyent en 1762, qui va contraure noces amb María-Josefa Enríquez de Navarra Ramírez l'any 1795. Una filla d’aquest matrimoni, de nom Pascuala, es va casar amb Rafael Puigmoltó Pérez, comte de Torrefiel, i van tenir dos fills: Rafael, mort de còlera en 1854, i el dit Enrique.

La prosàpia d’Enrique Puigmoltó Mayans és una bona mostra de com eren les aliances en l'aristocràcia, ja que el convencionalisme de llavors els duia a emparentar amb altres individus de similar condició social. Els Puigmoltó d’Ontinyent descendeixen de Berenguer Puigmoltó, cavaller català que va servir al rei Jaume II d’Aragó al Regne de València. Per la seua part, els Enríquez de Navarra provenen de l’infant Enric de Castella, fill de Ferran III de Castella i germà del rei Alfons X el Savi. Pel que fa als Maians d’Oliva, sabem que eren una estirp de gentilhomes ennoblits des de temps de la conquesta cristiana, i dels quals ja vam parlar en una altra entrada del blog.

 

L'oliver Vicente Parra interpretant el rei Alfons XII
(Fotograma de la pel·lícula ¿Dónde vas, Alfonso XII?, 1958)

Enrique Puigmoltó Mayans va nàixer a Ontinyent en 1827. Com hem dit, era el segon fill d’una família aristòcrata. Va estudiar en l’Acadèmia d’Enginyers des de 1843 fins al 1848. Entre 1856 i 1858 va estar destinat a Madrid, ciutat que va haver d’abandonar per causa del seu afer amb la reina Isabel II. En 1864 es va casar amb l’enguerina Julia Fuster, amb la qual va tenir dos fills: María Luisa i Enrique. En quedar vidu, va contraure noces l’any 1886 amb María Rodríguez-Trelles, fruit d’aquest matrimoni és un altre fill dit Vicente. Enrique Puigmoltó va ser diputat a Corts pel districte de Xàtiva en la legislatura 1865-1866. Com a militar va assolir el grau de general de divisió i, entre altres distincions, rebé la Creu de l’Orde de Sant Hermenegild en 1881. A la mort de son pare heretà el títol de comte de Torrefiel, el qual unia al de vescomte de Miranda. Va morir a València el 28 de desembre de 1900.

I fins ací el capítol dedicat a la reina Isabel II, «la dels tristos destins», i al seu amant Enrique Puigmoltó. Després de tot el que hem vist, i considerant les noves aportacions dels investigadors contemporanis a la historiografia, hom creu versemblant que l’actual monarca Felip VI duu sang olivera a causa de les règies infidelitats d’Isabel II amb un militar ontinyentí cognomenat Mayans.

 
 
 
Fonts: 

José María ZAVALA, Bastardos y Borbones, 3a edició, Debolsillo, Barcelona, 2012.

Los Borbones en pelota.

Ricardo de la CIERVA, La otra vida de Alfonso XII, Fénix, Madrid, 1994.
 

 

QUÈ SABEM DELS TAMARIT?

Des de fa uns anys, l’Ajuntament d’Oliva s'ha implicat en la recuperació del patrimoni històric local. Una tasca força important encaminada a conservar allò que testimonia les velles arrels del poble. L’any 1985, la municipalitat va adquirir un conjunt de cases assentades al cor de la Vila comtal i que, una vegada rehabilitades, alberguen la Biblioteca Tamarit i el Museu Etnològic. Aquests immobles sempre han estat coneguts com les cases de Tamarit i, fins i tot, el carrer s’anomena igual. Hui rebuscarem en el calaix de la història per conéixer un poc més al voltant de l’estirp que nomina el conjunt arquitectònic.

Els Tamarit eren nobles d’origen català. Sobre l’indret de procedència hi ha dues versions. D'una part, alguns historiadors, com Gaspar Escolano, situen la casa solar del llinatge en un llogaret homònim siti a la vegueria de Tarragona. D'altra, l’heraldista Onofre Esquerdo els atribuïa un bressol diferent:

Los caballeros del apellido de Tamarit traen su origen del lugar de Tamarit de Litera en la Cataluña, donde uno de este linaje vino a vivir a Gandía en cuyo término gozan el señorío del lugar de Guardamar.

Cal dir que Tamarit de Llitera és un municipi actualment inserit a la província d’Osca; per tant, mantenim el dubte entorn de la procedència d'aquesta família. Altrament, el cronista Martí de Viciana només parlava d'«Hidalgos de linaje militar, venidos de Cataluña», en referir-se a ells. 

Els Tamarit van passar al Regne de València, al segle XIII, de la mà del rei Jaume I; però a Gandia el llinatge es documenta la centúria següent. Tanmateix, la seua relació amb Oliva la trobem al segle XVI mitjançant dos preveres de la parròquia de Santa Maria: Gaspar i Miquel-Hieroni Tamarit, els quals potser habitaren en alguna de les susdites cases. A més d'això, l'historiador Pons Moncho identificava un altre membre de la família relacionat amb Oliva: Pere Monge Tamarit, un notari gandienc que va tenir despatx al carrer de l'Església al segle XVII. 

 

Frontera del Museu Etnològic a les cases de Tamarit

Els Tamarit de Gandia van adquirir el domini del senyoriu de Guardamar en emparentar amb els Verdeguer, descendents de Bernat Verdeguer, senyor feudal d’aquesta alqueria morisca. Però a últims del segle XVI, els deutes ofegaven Rafaela Tamarit, llavors senyora de Guardamar. La precària situació financera de la família, agreujada per l’expulsió dels moriscos que habitaven el senyoriu l'any 1609, va dur els hereus de Rafaela a vendre la propietat a l’oliver Enric de Miranda per 8.300 lliures en 1635.

Els Miranda eren una adinerada família d’Oliva. Enric era fill de Francesc de Miranda, un militar enriquit amb diferents negocis i com a prestador. La compra del feu li suposava al nou propietari una espenta per a ascendir socialment, cosa que va aconseguir en 1646 en ser-li atorgat el cíngol militar de cavaller. Quan es van abolir els senyorius al segle XIX, el senyor de Guardamar era Vicente Palavicino Vallés, marqués de Mirasol i descendent directe d’Enric de Miranda.

A banda de tot això, cal afegir que Esquerdo va descriure l’escut heràldic de la nissaga Tamarit, el qual, atenint-nos a l’ortodòxia del blasó, devia configurar-se de la següent manera: en camper d’or, un lleó rampant de sabre, coronat, i linguat de gules. En canvi, Viciana mantenia una configuració un poc diferent: en camper d'or, lleó de sabre, armes de gules, i coronat.

I fins ací el breu resum referit als Tamarit. Una noble estirp que ha llegat a Oliva el llinatge familiar en la toponímia d'un històric carrer i en una moderna biblioteca.

Fonts:

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Frederic BARBER CASTELLÀ, «Els Miranda, una família burguesa de l’Oliva del segle XVII», dins Cabdells, núm. 12, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2014.

— «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», dins Estudis. Revista d’història moderna, Universitat de València, 2015.

Gaspar ESCOLANO, Décadas de la Historia del Reino de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1610.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008. 

Martín de VICIANA, Segunda parte de la Crónica de Valencia, Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881.

Miguel del REY, «Les cases del carrer Tamarit en Oliva», dins Cabdells, núm. 3, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2001.

Vicent OLASO, «Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit», dins Revista de la Safor, núm. 1, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009. 

COM ES DIU AQUEST CARRER?

Sens dubte, molts de vosaltres l'haureu identificat a primer cop d'ull en veure la foto. Efectivament, es tracta del carrer de les Tendes, una vella via de comunicació situada a la zona més planera del Raval. El fet de ser el protagonista de l'entrada de hui és pel gran nombre de denominacions que ha tingut al llarg de la seua història. Les primeres informacions conegudes parlen del carrer del Trapig. És clar que el nom era pel trapig sucrer que ací hi havia tocant a la séquia Mare i el carrer del Barranc. Al dit lloc, ara un solar habilitat com a pàrquing de vehicles, antany s'hi trobava la coneguda taverna de Garrofí, que, per cert, era un cognom morisc.

La séquia Mare, actualment soterrada, entra al carrer de les Tendes des del carrer Sant Vicent i continua pel de les Moreres, plaça de la Bassa i segueix el seu traçat per altres carrers del poble. Recordem que la força de l’aigua s’aprofitava antigament per a moure els ginys hidràulics. Una funció que a Oliva feien la séquia Mare i la bassa que hi havia a la plaça del mateix nom: procurar el cabal d’aigua necessari per posar en moviment un molí fariner i l’enginy del sucre.

Carrer de les Tendes vist des de la Raconada d'Alonso

A la primitiva denominació de carrer del Trapig li va seguir, almenys des del segle XVI, la de carrer de les Tendes, encara que no queda clar el perquè d'aquest nom. Tal vegada era per haver-hi un elevat nombre de botigues, qui en sap? Però, durant segle XX, els tripijocs polítics van començar amb les malifetes de «qui mana fa el que vol». Llavors, les autoritats locals es van encabotar a deixar el seu segell en el nomenclàtor del poble «li pese a qui li pese». A l'entrant del segle passat, algun il·luminat va pensar que els noms històrics pels quals són coneguts els carrers era una cosa intranscendent. Que homenatjar a en Pau o a en Pere i dedicar-li una via pública era més important que mantenir les denominacions tradicionals. D'aquest nepotisme, o caciquisme —com deia Maians—, en tenim bona mostra a Oliva. Que un carrer de nova construcció se li dedique a un personatge concret, és més que acceptable; però que es despulle un sant per vestir-ne un altre... no té sentit.

Doncs bé. Arriba el segle vint i el nom del carrer de les Tendes es canvia pel d’Antonio Calabuig. Pocs anys després se substitueix pel del personatge de moda i passa a denominar-se General Primo de Rivera. Posteriorment ve la Segona República i, del 1931 al 1937, és retolat com Alcalá Zamora. Durant la Guerra Civil, de nou els governants intenten deixar la seua empremta al dit carrer i li posen Carlos Marx. Però, en acabar la guerra, els vencedors diuen que nanai, i torna a ser General Primo de Rivera... I així estigué fins que algú amb prou trellat va decidir, l'any 1971, que la denominació fora la que tothom usava i que no era altra que carrer de les Tendes. A que tot sembla surrealista? Doncs no m'he inventat res. Voldria que l'entrada de hui servira de reflexió i així evitar els errors comesos en el passat. No cal ser massa intel·ligent per a saber que la tradicional toponímia urbana forma part del nostre patrimoni històric immaterial i que, per descomptat, pertany a tots els olivers. 

Fonts: 

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008.

           

CINC IMATGES EN BLANC I NEGRE

El diumenge 18 de desembre de 1932, els veïns d’Oliva es van concentrar a la plaça de l’Ajuntament per homenatjar l’il·lustre marí i matemàtic Gabriel Ciscar. L'ànima de l'acte era la inauguració d’un monument conformat per una font bastida als peus d'una estàtua de bronze que reproduïa la figura del savi oliver; o siga, el conegut Gabrielet que encara presideix l’esmentada plaça.

Detall d'un retrat de Gabriel Císcar
(Museu Naval de Madrid)

Els principals periòdics de l’època es van fer ressò de l’esdeveniment i, fins i tot, van publicar fotografies per il·lustrar la notícia. Imatges molt apreciades pels amants de la història i que convé compartir. La primera que reproduïm pertany al diari Las Provincias i aparegué en l’edició de l’endemà. Hi veiem els assistents a l'acte reunits al voltant del monument. Les altres quatre corresponen al setmanari Nuevo Mundo i van ser publicades el 13 de gener de 1933.

VORA SIS SEGLES DEL COMTAT D'OLIVA

De Nàpols estant, el rei Alfons V el Magnànim va atorgar el títol de Comte d'Oliva a Francesc Gilabert de Centelles i Riu-Sech el 14 d'abril de 1449, en reconeixement als mèrits i serveis d'aquest i dels seus avantpassats en favor de la Corona. Al segle XVI, el comtat d'Oliva quedà unit al ducat de Gandia, el de la família Borja. Ja al segle XVIII, la duquessa de Gandia i comtessa d'Oliva, María Josefa de la Soledad Alonso-Pimentel, es va casar amb el duc d'Osuna, amb la qual cosa la dignitat nobiliària quedava incorporada a la casa d'Osuna per mitjà del quinzé comte, Pedro de Alcántara Téllez-Girón.

Maqueta del palau comtal d'Oliva
(Museu Arqueològic d'Oliva)

A continuació podeu veure un quadre amb la successió del títol de Comte d'Oliva des de la seua creació fins al dia de hui. Juntament amb el nom de cada titular hem inserit, entre parèntesis, els anys de naixement i mort de la persona.

  

NUM. D'ORDE	TITULAR	PARENTIU RESPECTE DE L'ANTERIOR TITULAR
I	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i de Queralt (1408-1480)	---
II	Serafí de Centelles Riu-Sech i Ximénez de Urrea (1462-1536)	Fill
III	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i Fernández de Heredia (1499-1550)	Nebot
IV	Pere de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1537-1569)	Fill
V	Magdalena de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1529-1596)	Germana
VI	Francisco Tomás de Borja y Centelles (1551-1595)	Fill
VII	Carlos Francisco de Borja-Centelles y Fernández de Velasco (1573-1632)	Fill
VIII	Francisco Diego de Borja-Centelles y Doria-Carreto (1596-1664)	Fill
IX	Francisco Carlos de Borja-Centelles y Doria-Colonna (1626-1665)	Fill
X	Pascual Francisco de Borja-Centelles y Ponce de León (1653-1716)	Fill
XI	Luis Ignacio Fco. de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1673-1740)	Fill
XII	María Ana Antonia de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1676-1748)	Germana
XIII	Francisco Alonso Pimentel-Vigil de Quiñones y Borja-Centelles (1706-1763)	Nebot
XIV	María Josefa de la Soledad Alonso Pimentel y Téllez-Girón (1752-1834)	Filla
XV	Pedro de Alcántara Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1810-1844)	Nét
XVI	Mariano Francisco Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1814-1882)	Germà
XVII	María del Rosario Téllez-Girón y Fernández de Velasco (1840-1896)	Neboda segona
XVIII	Bernardina Roca de Togores y Téllez-Girón (1868-1942)	Filla
XIX	Ramón Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1902-1936)	Fill
XX	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1897-1957)	Germà
XXI	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Olano (1930-1979)	Fill
XXII	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Morales (1968)	Fill

Font: elaboració pròpia.

EL LLINATGE GILABERT A OLIVA

Cognom patronímic català que també ofereix les variants Gilaberte i Chilavert. Té el mateix origen que Gisbert, ja que ambdós deriven del nom germànic Gisiberth que significa «brillant com la fletxa». Va passar als regnes de Mallorca i València amb la conquesta cristiana. Al Llibre del Repartiment de València apareix escrit sota les formes Gilberti, Gilaberti i Gilbert.

En els segles XIII i XIV hi havia cases amb aquest llinatge a Morella (1244), Borriana (1286), Oriola (1300), València (1306), Gandia (1373), Piles (1373), Dénia (1381) o Alzira (1399), entre d'altres. També apareixen famílies Gilabert entre els repobladors mallorquins arribats al Regne de València arran de l’expulsió morisca de 1609. Aquestes es van assentar a Pedreguer, Ondara i Fageca.

Parròquia de Sant Roc

En 1558, a la Vila cristiana d’Oliva vivien Francesc i Miquel Gilabert. En la carta de poblament d’Oliva de 1610, atorgada pel comte-duc Carles de Borja-Centelles, figuren dos veïns de la Vila, no repobladors, anomenats Francesc Gilabert de Sebastià i Joan-Miquel Gilabert. Al cens de 1646 trobem nou caps de casa així cognomenats: Francesc, Gaspar, Joan, Pere, Josep, Francesc, Valero, Vicent i Pere. El primer bateig registrat a Oliva d’un Gilabert fou a la parròquia de Sant Roc en 1615 i pertany al xiquet Francesc-Gaspar Gilabert de Sebastià. En canvi, el primer matrimoni d'un baró es documenta a l'església de Santa Maria l'any 1627. Els contraents van ser Joan Gilabert Torres i Lluïsa Cases Sempere.

Actualment, les províncies amb més habitants censats amb aquest cognom de primer són: Tarragona, Alacant, València i Lleida.

Fonts:

Antoni MAS i FORNERS, Joan Lluís MONJO i MASCARÓ, Per poblar lo regne de Valèntia..., Govern de les Illes Balears, 2002.

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva (APSRO), QL-01 (1606-1623).

Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva (APSMO), QL-04 (1624-1668).

A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. II, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.

Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.

 

  

LA CANYAMEL, ESTRELA DEL RENAIXEMENT

Bernardino Gómez Miedes (1515-1589) fou un prelat, humanista i historiador terolenc que, després d’uns anys a Roma, es va establir a València, on exercí de canonge de la catedral i ardiaca de Sagunt. Cap al final de la seua vida escriví La historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón, primero de este nombre llamado el Conquistador. L'any 1585, l'eclesiàstic abandonà València en ser nomenat bisbe d’Albarrasí.

En aquest llibre, hi ha un paràgraf que fa referència a la nostra ciutat. A finals del segle XVI, l’autor destacava la ubèrrima horta d’Oliva, en aquell moment conreada amb cura per les valuoses mans dels vassalls moriscos. Són apunts històrics curiosos que plau llegir quatre segles després; és com recuperar un fotograma del passat que convé conservar amb estima. Vegem-ne un fragment:

La otra villa que está asentada en lo último del valle hacia mediodía, con su fortaleza en un recuesto de monte muy bien labrada, se llama Oliva, cabeza de su Condado, también es riquísima: porque abunda de todo lo que en Gandía: de la cual no dista más de una legua; pero es este espacio de tierra, aunque pequeño, incomparable de fértil y fructífero. Porque tomado en forma cuadrada, cercado por el levante del mar, por el mediodía de Oliva, por el poniente de montes y por el septentrión de Gandía, y ser todo él por la mayor parte plantado de cañaverales de azúcar, se halla, que éste y los demás provechos que produce en un año se estiman hoy en 300.000 ducados, según por el diezmo y primicias [que] de ella se averigua. [1]

La canyamel va proporcionar grans beneficis econòmics als comtes d'Oliva

La canyamel, o canya de sucre, va proporcionar grans beneficis econòmics als comtes d'Oliva. Aquest cultiu, estrela del Renaixement valencià, començà el seu declivi a la Safor a partir de la segona meitat del segle XVIII. Les causes foren diverses: la gelada de 1754, la plaga de llagosta de 1756 i, sobretot, la competència del sucre americà. 

L'edifici de l'Enginy, recentment restaurat, és un dels millors testimonis materials de l'esplendor econòmica viscuda al voltant de la indústria sucrera en un període crucial de la història d'Oliva.

[1] Bernardino GÓMEZ MIEDES, La historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón, primero de este nombre llamado el Conquistador, València, 1584.

JA EL LLEP!

Temps arrere, un lector del blog en va preguntar pel significat exacte de ja el llep!, una exclamació usada durant molts anys pels forasters amb la intenció de burlar-se o emprenyar els olivers. Hom desconeix si el seu origen té fonament històric o, simplement, es tracta d’una llegenda popular. Encara que açò tampoc té major importància, ja que si veritablement va ocórrer l'anècdota a què es refereix l'expressió, no deu quedar cap testimoni amb vida per a corroborar-ho. I a més, de versions n’hi ha tantes com colors.

 

L'anècdota del llicsó i el burro s'ha atribuït tradicionalment a Oliva, però també a altres pobles com Catarroja o Xàbia, la qual cosa demostraria que estem davant una llegenda bastant estesa pel territori valencià. L'historiador Sanchis Guarner ja mencionava la contarella en un dels seus llibres, sent Oliva el lloc del succeït:

A Oliva pujaren al campanar un burro lligat del coll en una corda, perquè es menjara un llicsó que havia eixit allà dalt, i quan l'animalet, ofegant-se, treia la llengua tots deien: «Ja el llep!», i es pensaven que era de gust. [1]  

 

Una altra versió que difereix lleument de l'anterior me la va contar fa uns anys un home d'edat. El cas va ser que un dia a Oliva hi havia un burro lligat que s'esforçava de valent per arribar a un llicsó que sortia de la paret del campanar. Els qui observaven l'escena cridaven: «Ja el llep! Ja el llep!», quan el musell de l'animal fregava l'herba. 

Certament, antany els dels pobles veïns es mofaven dels olivers amb la maleïda frase. Vegem un testimoni recollit a Vilallonga pel filòleg Joan Giner:

Una volta, mo’n va passar un cas... que anàem mosatros a la plaia, allí Oliva en el carro, i mo’n nem pac allí i en seguida em diu Vincilao a mi: dis-li a eixe «ja el llep!». Jo, ignorantment, vaig allí i dic: «xe, ja el llep!». I en seguida aquell: «la figa ta mare sí que llepa!». I resulta que allà es veu que hi havia un llicsó dalt del campanar. I van agarrar un burro i en una corda estirant... «ja el llep!», «ja el llep!», i en la llengua diu que ja aplegava... [2]

Si finalment el ruc es va menjar el llicsó o només el va llepar, és quelcom que jo desconec. I si algú ho sap, que parle ara o que calle per saecula saeculorum. Però ja sabeu, si algú us fa befa amb les susdites parauletes, cal tenir molt clar com s'ha de contestar.

[1] Manuel SANCHIS GUARNER, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, vol. III, Tres i Quatre, 1982.

[2] Joan GINER MONFORT, «Els pobles de la Safor (i alguns dels veïns) parlen els uns dels altres», dins Actes de la X Jornada d’Onomàstica, Publicacions de l’AVL, València, 2017.

ARROVES I FANECADES

La Convenció del Metre fou un tractat internacional signat per dèsset nacions en 1875, a fi d’unificar criteris en matèria de metrologia. El resultat va ser la creació Conferència General de Pesos i Mesures, la qual devia establir uns nous patrons. L’any 1798, el nostre paisà Gabriel Ciscar va representar Espanya en les reunions que sobre pesos i mesures es van celebrar a França. L’aval del marí eren, per descomptat, els seus vastos coneixements científics i matemàtics. 

No entrarem en detalls tècnics que no condueixen enlloc, però sí que convé explicar que de les reunions de la Conferència va sortir el sistema mètric decimal, el que usem a hores d’ara. Va ser en 1889 quan s’establiren els patrons metre i quilogram. En 1960 es va crear el Sistema Internacional d’Unitats, actualment format per set unitats bàsiques: metre, quilogram, segon, kelvin, ampere, mol i candela. La Conferència es reuneix periòdicament a la ciutat francesa de Sèvres, seu de l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures.

El cas és que ací, en l’àmbit agrícola, continuem fent ús de l’arrova i la fanecada, que són les velles unitats de pes i mesura emprades des de temps de la conquesta cristiana del rei Jaume I. Cal dir que l'ús habitual d’aquests vocables suposa mantenir viu un patrimoni immaterial de moltíssim valor que forma part de l’ADN del poble valencià. Al Llibre del Repartiment de València veiem que la donació de terres per part del monarca es feu mitjançant jovades, cafissades i fanecades, mesures totes elles recollides en els Furs de València.

 

Passem a veure les equivalències emprades actualment a Oliva: 

Mesures de superfície: 1 fanecada (831,09645 m/2) equival a 4 quartons (1 quartó 207,7741 m/2), i a 200 braces (1 braça 4,1554 m/2). 6 fanecades conformen 1 cafissada; i 36 fanecades, 1 jovada. De vegades, l’excedent de la braça, és a dir, la superfície sobrant, sol anomenar-se canya. 

Mesures de pes: 1 arrova equival a 12,78 quilos; encara que actualment s’arredoneix a 13. Un cabàs, o un caixó, d’arrova i mitja suposa 19,50 quilos. 

Per acabar parlarem del pam, el qual, segons l’ús i el costum, és la distància que hi ha entre l'extrem del dit polze i el del dit gorrí, tenint la mà oberta i els dits estesos.[1] A Oliva, un pam equival a 22,65 cm. Aquesta unitat de mesura longitudinal es contempla en l’ordenança reguladora del Medi Rural i serveix per a calcular les distàncies, separacions i tancaments a què s’ha d’atenir qualsevol activitat agrícola. Cal tenir en compte, però, que les unitats de pes i mesura que hem vist poden variar d’uns pobles a altres.

[1] Diccionari Normatiu del Valencià   

FRANCESC CISCAR: MARÍ, POLÍTIC I ESCRIPTOR

Francesc Císcar i Císcar va nàixer a Oliva l'1 de març 1762 al si d’una família noble. Era germà de l’almirall Gabriel Císcar i nebot de Gregori Maians. En 1778, i seguint els passos del germà, va ingressar en la Companyia de Guàrdies Marines de Cartagena. Més tard formà part de diverses expedicions per Espanya i Amèrica, i va ajudar en l’elaboració de les cartes marítimes de la Península. En 1781, com a oficial de Marina, participà en la batalla de Pensacola (actualment Florida, als EUA) per recuperar-la del control britànic. Amb el grau de tinent de navili fou destinat a l’Observatori Astronòmic en 1787 i, un any després, va exercir de professor de navegació a Cartagena. L’any 1795 va abandonar l'Armada davant la impossibilitat de poder embarcar.

En 1807 va reingressar en l’exèrcit i destinat al Consell Superior de Marina. L'any següent es produí la invasió napoleònica de la Península. El 2 de maig, dia de l’alçament popular contra les tropes invasores, Císcar era a Madrid i ràpidament marxà a Cartagena. Amb la derrota dels francesos a Bailén al mes de juliol, va tornar a la capital, la qual no pogué defendre del setge francés. Va fugir per la carretera de Móstoles en companyia del brigadier Antonio Pareja, però una unitat de cavalleria els va captivar. Fou empresonat i maltractat. Tot seguit va ser traslladat a Madrid i posat a disposició del ministre de Marina, José de Mazarredo, però davant d’aquest es negà a jurar fidelitat al rei Josep I Bonapart. Com que no gosava de bona salut, Císcar va sol·licitar permís al ministre per «prendre les aigües» al balneari de Trillo (Guadalajara). D'allí aconseguí escapar en un descuit dels vigilants i s'encaminà a València, on va quedar a les ordres del capità general José de Caro. 

En les eleccions de 1810 va assolir l'acta de diputat a Corts pel Regne de València i, al mes d'agost, marxà a San Fernando (Cadis) per participar en l’assemblea constituent que redactaria la Constitució de 1812. Císcar fou elegit president de les Corts el 24 de desembre de 1812, càrrec que va exercir durant un mes. Sota la seua presidència, les Corts van abolir el Tribunal de la Inquisició per considerar-lo incompatible amb la nova Carta Magna. En l'aspecte polític, Císcar fou un diputat liberal que creia en el constitucionalisme com a element de pacificació de les províncies d'ultramar. El seu treball com a parlamentari es va desenvolupar en les comissions de Marina i Publicació de Documents Reservats.

El jurament de les Corts de Cadis
(Oli de José Casado de Alisal)

En les Corts Ordinàries de 1813 va ser diputat suplent. Aqueix any formà part de la comissió encarregada de proposar la quarta Junta de Regència, de la qual formaria part el seu germà Gabriel. Amb la repressió absolutista de 1814, escomesa a la tornada de Ferran VII, fou inculpat en un informe que denunciava un possible intent d'assassinat del rei i la posterior proclamació de la república, però l’assumpte no va tenir major transcendència. En juny de 1814 va sol·licitar llicència per a romandre a Oliva per raons de salut, encara que tot indica que fou la fèrria voluntat del monarca qui el va tenir confinat al poble fins a 1820. Malgrat això, en 1815 va assolir el grau de brigadier de l’Armada.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) fou novament diputat a Corts per València en les legislatures de 1820, 1821 i 1821-1822. Aquest darrer any va ser nomenat comissari provincial d’Artilleria de Marina amb destí a Cartagena, càrrec que va exercir fins a 1827; posteriorment, va tornar a Madrid en comissió de servei. L’any 1829 fou nomenat cap d’esquadra i des de 1930 va estar vocal de la Junta Superior del Govern de l’Armada. Fou distingit amb la Gran Creu de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild. És autor de diverses obres de caràcter militar, entre les quals destaquen: Reflexiones sobre las máquinas y maniobras del uso a bordo (Madrid, 1791), Tratado de artillería de marina para el uso de los individuos de la brigada real del mismo cuerpo, escrito de real orden (Madrid, 1829) i Reglamento que debe observarse para el arqueo o medida de las capacidades interiores de los buques de todas clases (Madrid, 1831). Una semblança de l’època el definia com un «escelente hombre, con perdón de su apellido: árido, largo y chupado; pero marino duro y valiente, de mirar fiero, y de genio revesado».[1]

Francesc Císcar va morir el 8 de març de 1833 a Madrid, comptava setanta-un anys. Malauradament, la seua personalitat sempre ha estat eclipsada per la fama del seu germà Gabriel, però he considerat just rendir-li quatre lletres com a homenatge. Oliva deu conéixer el rellevant fill del poble que va contribuir al naixement de la primera constitució promulgada a Espanya: la de 1812, també coneguda com la Constitució de Cadis o la Pepa, per haver-se aprovat el dia de Sant Josep. A l’últim, cal dir que a San Fernando (Cadis) té dedicat un carrer, retolat «Calle del diputado Císcar».

 
 
 
 
[1] Condiciones y semblanzas de los diputados a Cortes para la legislatura de 1820 y 1821, Madrid, 1821.