FRA HUMIL SÒRIA S'ACOMIADA DEL CRIST DE SANT ROC



Fra Humil Sòria Pons

La matinada del diumenge 26 de febrer de 1905 moria al convent dels franciscans de Benissa Vicent Sòria Pons, conegut popularment com a fra Humil per la seua accentuada modèstia i submissió. 

Unes hores més tard, a Oliva, el sagristà de Sant Roc, Luis Miñana, es dirigia al temple a preparar la primera missa. En arribar a la porta, s'hi trobà amb un parroquià matiner, de nom Vicente Rius, que esperava per accedir-hi. Tots dos entraren a l’església i, primerament, s'aproparen a la pila d’aigua beneïda per senyar-se. En aquell moment observaren com algú allargava el braç des de darrere per arribar a la pila. En girar-se, s’adonaren que es tractava de fra Humil Sòria, el qual feu un gest de silenci i, mentre es dirigia a la capella del Santíssim Crist, els digué:

 

     -Silenci, que estem en la Casa de Déu.

 

Acabada la missa, veren entrar, desfeta en plors, una germana de fra Humil, la qual comunicà als presents la mort a Benissa del serf de Déu. La reacció Vicente Rius fou immediata:

 

     -Mentida! Això no pot ser, puix fra Humil rau a la capella del Crist.

 

La germana insistí:

 

     -Ha mort. Hem rebut un telegrama que ho diu ben clar.

 

Seguidament s'adreçaren tots a la capella, però no hi havia cap rastre del franciscà.

 

Luis Miñana i Vicente Rius testimoniaren davant el rector de la parròquia, mossén Vicente Morant, allò que havien vist. Aquest mai no dubtà de la paraula dels feligresos i considerà l'aparició una gràcia que Déu havia atorgat a fra Humil, perquè poguera acomiadar-se per última vegada del Santíssim Crist de Sant Roc, a qui professava una gran devoció. 

Aquest episodi tan extraordinari és un dels molts que oferí la gloriosa vida del frare llec.

 

La seua mort causà gran consternació a Oliva. El venerable fra Humil Sòria Pons fou inhumat al cementeri de Benissa en olor de santedat. L'any 1971, les seues despulles foren traslladades al convent dels franciscans de Benissa, on, en una capella lateral, hom pot visitar l'arca sepulcral. A l'esplanada exterior del temple, una escultura del religiós dona la benvinguda al visitant.

 

Estàtua de fra Humil Sòria al convent de Benissa

L’any 2006, l’Església inicià el procés de canonització del nostre paisà Vicent Sòria Pons, però olivers i benissers sempre han tingut fra Humil com un sant,  ja que la seua vida fou un vast oceà de virtuts cristianes per on navegava el benvolgut frare, guiat per la mà Déu.

 

 

 

 

Font: Rafael ALVENTOSA GARCÍA, ¿Viudo?... ¿Por qué no?, PP. Franciscanos, Segorbe, 1966.  

QUI ÉS EL COMTE D'OLIVA?



Escut heràldic dels Centelles
(Losanjat d'or i gules.
Per timbre, corona comtal)

Quan parlem del comte d’Oliva no ho fem sols d’un carrer que ha donat algun maldecap als governants locals a causa d’una recent remodelació. El comte d’Oliva és també una persona amb noms i cognoms que a hores d’ara gaudeix del títol nobiliari rebut per herència familiar. Hui en dia, els títols de noblesa només tenen valor testimonial i permeten als seus titulars mantenir vives les gestes o serveis d’un avantpassat en favor d'un monarca.
 

El Comtat d’Oliva fou concedit el 14 d’abril de 1449 pel rei Alfons V d’Aragó, el Magnànim, a Francesc Gilabert de Centelles i Riu-Sech, en reconeixement als mèrits i serveis d'ell i dels seus avantpassats en favor de la Corona. Aquest noble havia rebut per herència paterna els senyorius de Nules, Oliva i Rebollet, a més d’altres feus a l’illa de Sardenya. D’ençà de 1449, la dignitat nobiliària s’ha transmés al llarg de successives generacions; per tant, ara caldria preguntar-nos qui és l’actual comte d’Oliva.

Doncs bé, l’actual titular és Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Morales qui, per manament del rei Joan Carles I, va rebre el 9 de maig de 1982 (BOE del 2 de juny de 1982) Reial Carta de Successió en favor seu. Aleshores, aquest advocat nascut a Madrid, en 1968, es convertia en el XXII Comte d’Oliva. Estem segurs que el senyor Escrivá de Romaní llueix amb orgull el seu títol nobiliari, una herència de gran valor històric i cultural que, igualment, va engrandir  Oliva quan al segle XV fou convertida en vila comtal.

UN GRAPAT DE COGNOMS MORISCOS

Alguns dels morisquets que van romandre a Oliva després de l'expulsió de 1609 van conservar els seus cognoms familiars. Aquests, en arribar a l'edat adulta, es casaven amb consorts de la mateixa condició social, és a dir, també d'origen morisc (cristià nou). En les partides matrimonials consultades a les parròquies de Sant Roc i Santa Maria hi veiem els seus cognoms: Joret, Baybar, Corayet, Motquedem, Ilel, Ameret, Patens, Faraig, Attar, Jàfer, Oni, Siti, Potayres, Assorín (Sorim), Abdallà, Foraget, Abdom, Rombi, Medrani, Garrofí, Pellich, Alel, Zayda, Llani...


Partida de bateig de Josepa Santapau Faraig de l'any 1655.
Hi consta que els pares són fills de «christians nous».  
 

Si bé aquests cognoms ens semblen estranys, encara perviuen, tant a Oliva com als pobles veïns, llinatges moriscos que han arribat fins al dia de hui en transmetre's de pares a fills. És el cas de Cotaina, Baydal, Cháfer, Bay o Contrí, entre d'altres. Un cas apart és Santapau, un cognom cristià ben arrelat a Oliva, però que fou adoptat per moriscos suposadament en el segle XVI.

Font:
Xavier CANYAMÀS, Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018.

L'AGRET VIST DE GROC ELS CAMPS

Quan ve l'hivern, l'agret (oxalis pes-caprae) muda de groc els tarongerars i, segons diuen els vells, protegeix els conreus de les gelades. És una espècie invasora que va ser introduïda a Europa vers el 1757 procedent de Sud-àfrica. La història diu que una dama anglesa va regalar una planta duta des del cap de Bona Esperança a un botànic maltés. Durant el segle XIX es va estendre per la Mediterrània i a Espanya es va documentar per primera vegada en 1803. La tija és comestible, encara que té un cert regust amarg per l'àcid oxàlic que conté, el qual és tòxic si s'ingereix en grans quantitats. Doncs bé, si pensàveu que aquesta planta era autòctona del nostre territori, ja veieu que no, i els nostres camps no sempre han estat així de grocs.
 

Imatge d'un jardí colonitzat per l'agret

TRES OLIVERS AL CAMP DE MAUTHAUSEN

L'èxode republicà al final de la Guerra Civil va dur a l'exili francés vora mig milió d'espanyols. Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, en setembre de 1939, i la posterior invasió de França per part d'Alemanya, milers de refugiats republicans van caure en mans dels nazis i emplaçats en camps de concentració, indrets que ulteriorment esdevindrien en camps de treball i d'extermini.   

Alemanya va consultar a Franco sobre el destí que devia donar als republicans, però el dictador es va desentendre, ja que no els reconeixia com a espanyols. Aleshores, va deixar l'assumpte en mans de Hitler perquè fera amb ells el que considerara oportú. Més de nou mil espanyols van acabar als camps de concentració nazis, set mil d'aquests a Mauthausen-Gusen. Hom calcula que ací van morir al voltant de cinc mil, tant per les inhumanes condicions de vida com per haver estat afusellats, torturats, gasejats..., o inclús per haver estat enterrats vius.



Cadàvers amuntegats a Mauthausen

Al nord d'Àustria, a uns 20 km de Linz, s'ubicava el camp de concentració Mauthausen-Gusen. Ací treballaven en les pedreres de granit els reclusos amb millors condicions físiques. Sobreviure al duríssim treball en la pedrera era pràcticament impossible, però quan l'individu ja no suportava el quefer diari el seu destí no era altre que la mort. Entre els penats s'ha documentat la presència de tres olivers, un dels quals no va sobreviure a l'infern nazi i va perir a Mauthausen. Els altres dos van salvar la vida i foren alliberats el 5 de maig de 1945 per les tropes estatunidenques. Cal recordar que gràcies a un presoner espanyol, Francesc Boix, treballador del servei fotogràfic del camp, s'aconseguiren salvar les fotografies que provaven l'horror viscut allà. Durant els juís de Nurenberg, aquest material fou determinant per demostrar la culpabilitat dels jerarques nazis i que tots ells foren condemnats. Pel que fa als paisans olivers internats a Mauthausen, heus ací la informació recollida:

José Aunión Muñoz, àlies el Fonto, nascut el 19 d'agost de 1915. Va lluitar en la Guerra Civil, pertanyia al reemplaçament de 1936. Fou deportat a Mauthausen el 3 d'abril de 1941. Va sobreviure i alliberat el 5 de maig de 1945.

Vicente Cots Ortolá, nascut el 3 de gener de 1917. Va ser deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941. Va sobreviure i alliberat el 5 de maig de 1945.

Ricardo Pellicer Beneyto, àlies el Borjo, nascut el 2 de febrer de 1916. Va ser deportat a Mauthausen el 25 de gener de 1941. Número de presoner 57157. Va morir al camp de concentració el 14 de gener de 1942.



Alliberament de Mauthausen per tropes nord-americanes

En febrer de 2019, els tres olivers de Mauthausen van ser homenatjats a Oliva en un acte participat per la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, i per l'alcalde d'Oliva, David González. Com deia Ciceró: «La vida dels morts perdura en la memòria dels vius».  





Font: Benito BERMEJO i Sandra CHECA, Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), Ministerio de Cultura, 2006.

EMIGRANTS OLIVERS A AMÈRICA DEL NORD

En les primeres dècades del segle XX hi hagué un important moviment migratori vers Amèrica del Nord. Aleshores, molts valencians van buscar a l'altra banda de l'oceà una oportunitat per a millorar les seues condicions de vida. El nou continent oferia, a més de treball, uns sous elevats en comparança amb els que es pagaven a Espanya. La crisi agrícola que Oliva va patir l'any 1917 va ser el detonant perquè centenars de jornalers es veiessen obligats a emigrar. 

El viatge fins a Amèrica es feia en un transatlàntic de vapor i podia durar un mes. En arribar, els passatgers desembarcaven a l'illa d'Ellis (Nova York) i després, si superaven un senzill reconeixement mèdic, se'ls traslladava a la ciutat dels gratacels. Primerament, algunes quadrilles d'olivers s'adreçaren al Canadà, en 1913, per a treballar en la construcció de vies fèrries. El gruix de l'emigració, però, va estar els anys 1919 i 1920, i el seu destí era principalment la costa est dels Estats Units.


Imatge aèria de l'illa d'Ellis

Als arxius de l'illa d'Ellis s'hi conserva la informació dels immigrants que arribaven a Amèrica del Nord provinents de totes les parts del món. L'any 2016, i durant quatre mesos, hi vaig buscar qualsevol referència  respecte dels olivers que emprengueren l'aventura americana. El resultat de la recerca fou publicat en 2018 [1]; no obstant això, sempre he pensat que aquesta informació deu estar a l'abast de tothom i no raure solament en els fulls d'un llibre. Aleshores, si us ve de gust conéixer-la, cliqueu sobre l'enllaç que hi ha més avall.

Llista d'emigrants [2] 

[1] Xavier CANYAMÀS, «L'emigració olivera vers Amèrica del Nord a principis del segle XX», dins Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018, pp. 159-191.

[2] Ibíd., pp. 162-190.

EL CANÇONER D'ÁLVARO MARZAL

Mare amb xiquet (oli de Van Gogh)

Álvaro Marzal García (1875-1960) fou un sacerdot i organista d'Oliva, gran amant del folklore valencià. Va recopilar un bon grapat de cançons i danses populars locals, que posteriorment foren publicades per la Diputació de València. Mossén Marzal era ben conscient del valuós patrimoni musical oliver i per això, decidí recollir-lo en el seu quadern de treball. Aquest patrimoni, malauradament, va caure en l'oblit amb el pas dels anys, però conforma un llegat important, herència dels antics. Al cançoner de Marzal hi trobem cançons de bressol, de treball al camp, humorístiques, religioses, nadalenques, danses i altres formes populars.

 

Fa uns dies, mentre  fullejava el susdit llibret, em vaig retrobar amb les cançons de bressol que antany es cantaven als xiquets de bolquers i que el temps sembla haver esborrat de la memòria col·lectiva. A banda del valor històric o sentimental, colpeix la senzillesa amb què foren escrites o, millor dit, ideades. Sovint n'hi havia prou que una mare, mentre engrunsava la criatura, entonara quatre frases repetitives perquè l'infant s'embeltira de seguida. 

Rememorar aquestes melodies també ens serveix per enyorar l'amor amb què mares i àvies ens acollien als seus braços. Tot seguit, us deixe dues cançonetes populars de bressol recopilades pel pare Marzal. Si algú vol les partitures, només  ha de demanar-les.

 

El meu xiquet que té son,

té son i vol adormir-se,

sa mare li cantarà,

sa mare li cantarà

catorze cançons o quinze.

Noni, noni, fes noneta

que la mare no té llet;

la poqueta que tenia

li la donà al porquet.

 

Font: Álvaro MARZAL, Cuaderno de música folklórica valenciana, núm. 11, Canciones y danzas de Oliva, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1961.