FURTS I VIOLACIONS DE LA SOLDADESCA REIALISTA

Felip V, rei d'Espanya de 1700 a 1746

A la darreria de gener de 1739, mossén Francesc Salelles, prevere de l’església de Santa Maria, adreçà una carta a Lluís de Borja i Centelles, duc de Gandia i comte d’Oliva, en la qual denunciava els abusos comesos per les tropes reialistes al seu pas per la vila. 

Els soldats en trànsit feien parada a Oliva, bé per a descansar, avituallar-se o abastir les cavalleries; sovint eren allotjats en cases particulars, on s'aprofitaven de l’hospitalitat dels amfitrions. El fet que Oliva fos un poble de llauradors que treballaven al camp de sol a sol constituïa una temptació per a la soldadesca que restava a les cases durant el dia. Les conseqüències per als pobres olivers eren freqüentment nefastes, com exposava el sacerdot en la seua missiva:

 

«... sucumbe y tolera aun lo indevido, ó por la licenciosa libertad del oficial y soldado, ó por no exponerse á contienda que cederia en mal suyo o ruina de su familia, ó por ser parvedades que juntas forman considerable suma; añadiendose á este gravamen y menoscabo el inevitable en los hurtos rateros que dentro de las casas cometen...».

Igualment, el sacerdot denunciava els abusos sexuals que patien les dones a mans de la milícia i que, malauradament, sovint es veien obligades a ocultar:
 

«... Esto que por lo durable es infinito, es nada en comparación del espiritual daño que ocasionan, pues, domesticados é internados en las casas, en algunas mugeres por pobreza, en otras por la continuacion y trato (siendo la villa toda de labradores continuos en el campo), en otras por no poder resistirse a la fuerza ni gritarla por no exponerse a la duda, censura y mala fama, ni querer perder á su padre ó marido, (...) se hazen a Dios tales y tantas ofensas que, no digo á los confesionarios, al pueblo salen muchas veces. Se conoce acá y se habla del remedio sin efecto...».

Com a solució a les circumstàncies descrites, mossén Salelles sol·licitava al comte que instara al Govern a construir un quarter digne per a la tropa:
 

«... sin replica, ni mora (...) fabrique una Casa quartel bien capaz en el patio y distrito que hay desde casa de Pasqual Gisbert asta la esquina y calle de Santa Ana, puesto sano, ayroso y vistoso (...) y junto al monte de Santa Ana donde es menor el coste de la piedra; la arena está muy cerca, y la cal poco costosa...».

També es conserven als arxius documents que testimonien abusos sexuals i violacions a Oliva durant la Guerra de Successió, a començaments del segle XVIII. En aquella ocasió, van ser les tropes franceses, aliades del bàndol filipista, les protagonistes d'aquests execrables fets, un assumpte que, tanmateix, tractarem en una altra ocasió.

 

Font: Carta de Francesc Salelles al comte d'Oliva, Arxiu Històric de la Noblesa, Osuna, CT. 161, D. 38. 

TOPONÍMIA ANDALUSINA: EL RAFALATAR

A la part septentrional d'Oliva, fitant amb els termes de la Font d'en Carròs i l'Alqueria de la Comtessa, hi ha una partida rural anomenada el Rafalatar. L’origen d’aquest nom hem de buscar-lo en l’època islàmica. És un topònim compost pels termes rafal i atar, i el seu significat fa referència a la propietat d’un individu concret. La paraula rafal encara perviu en el valencià actual i la definició que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua coincideix amb el significat àrab d’aquesta: casa de camp amb un tros de terra no massa gran. O siga, un rafal és el que en altres parts del territori valencià s'anomena «un mas». També inclou el diccionari una accepció com a sinònim de «marquesina».


El Rafalatar en un mapa topogràfic de 1988

Segons el lingüista Coromines, l’arabisme rafal esdevé de l’ètim <rahl>, que originàriament significaria «el lloc on es fa una parada durant el camí». Això no obstant, en referir-nos al topònim oliver, el Rafalatar vol dir «el rafal d’Atar»; és a dir, una casa amb terres al voltant que pertanyien a un propietari dit Atar. Aquest antropònim àrab encara va romandre a Oliva posteriorment a l’expulsió dels moriscos. A la parròquia de Santa Maria es documenten dos matrimonis de morisquets: un de 1629, en què el contraent es diu Jeroni Atar Abdallà; i un altre de 1653, on el nuvi s’anomena Jeroni Attar Attar. Convé dir que, segons Coromines, el significat del susdit cognom esdevindria del mot àrab Attar, el perfumista, però sense menysprear una altra forma, At-tah(i)r: el cast, el pur. 

En època andalusina, el rafal era un nucli poblacional més menut que una alqueria. Aquest terme apareix al Llibre del Repartiment sota les formes rahal/raal/rafal, i van referides a diverses donacions del rei en Jaume. Al País Valencià, el mot s’ha mantingut en el nomenclàtor d’alguns pobles: Rafelcofer, Rafelguaraf, Rafelbunyol, Ràfol de Salem, Ràfol d’Almúnia i Rafal. D’igual manera, al terme de Palmera hi ha una partida rural anomenada Rafelsineu, i a Gandia en trobem una prop de la costa dita Rafalcaid. Cal dir, finalment, que Gaspar Escolano, en les seues conegudes Décadas, menciona dos rafals despoblats dins del comtat d'Oliva a principis del segle XVII: Rafal Xiscar i Rafal Cohor.  



Fonts:
Garpar ESCOLANO, Segunda parte de la Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1611. 
Vicent SANCHIS i MARTÍNEZ, «Els “rahals” del Llibre del repartiment», Aguaits 16, IECMA, 1999.
Xavier CANYAMÀS, Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018. 

PATRIMONI EN EL RECORD

En 2007 es va derrocar a la carretera de la mar, actualment passeig Francisco Brines, un immoble que durant dècades formà part del paisatge rural i urbà d’Oliva. Es tractava d’un habitatge de reduïdes dimensions bastit en 1899 i que el seu propietari, Carlos Fuster García, emprava tant com a casa d’estiueig com a magatzem d’eines. Passats els anys, l'edifici va quedar inclòs dins d’una parcel·la d’ús dotacional, lloc on posteriorment es va edificar el nou col·legi públic Hort de Palau.

L'estil arquitectònic d’aquest xaletet d’una sola planta mai no passava desapercebut als vianants, els quals, any rere any, eren testimonis de la seua progressiva degradació. Finalment, quan ja s’albirava la construcció del col·legi, alguns van advocar del seu valor patrimonial. Malgrat tot, la sort d’aquesta edificació centenària havia estat llançada i, ben aviat, la peculiar arquitectura de la casa només anava a perviure en la memòria dels olivers.

Com els més jóvens no han conegut l'edifici en qüestió, ací deixem una imatge, que sempre val més que mil paraules. I valga aquesta entrada per a reivindicar i posar en valor el patrimoni històric local, llegat inestimable dels nostres avantpassats.
 

La casa de Fuster poc abans de ser derruïda

 


  

Font:
Crónica de Oliva, núm. 111, 2007.   

FRA HUMIL SÒRIA S'ACOMIADA DEL CRIST DE SANT ROC



Fra Humil Sòria Pons

La matinada del diumenge 26 de febrer de 1905 moria al convent dels franciscans de Benissa Vicent Sòria Pons, conegut popularment com a fra Humil per la seua accentuada modèstia i submissió. 

Unes hores més tard, a Oliva, el sagristà de Sant Roc, Luis Miñana, es dirigia al temple a preparar la primera missa. En arribar a la porta, s'hi trobà amb un parroquià matiner, de nom Vicente Rius, que esperava per accedir-hi. Tots dos entraren a l’església i, primerament, s'aproparen a la pila d’aigua beneïda per senyar-se. En aquell moment observaren com algú allargava el braç des de darrere per arribar a la pila. En girar-se, s’adonaren que es tractava de fra Humil Sòria, el qual feu un gest de silenci i, mentre es dirigia a la capella del Santíssim Crist, els digué:

 

     -Silenci, que estem en la Casa de Déu.

 

Acabada la missa, veren entrar, desfeta en plors, una germana de fra Humil, la qual comunicà als presents la mort a Benissa del serf de Déu. La reacció Vicente Rius fou immediata:

 

     -Mentida! Això no pot ser, puix fra Humil rau a la capella del Crist.

 

La germana insistí:

 

     -Ha mort. Hem rebut un telegrama que ho diu ben clar.

 

Seguidament s'adreçaren tots a la capella, però no hi havia cap rastre del franciscà.

 

Luis Miñana i Vicente Rius testimoniaren davant el rector de la parròquia, mossén Vicente Morant, allò que havien vist. Aquest mai no dubtà de la paraula dels feligresos i considerà l'aparició una gràcia que Déu havia atorgat a fra Humil, perquè poguera acomiadar-se per última vegada del Santíssim Crist de Sant Roc, a qui professava una gran devoció. 

Aquest episodi tan extraordinari és un dels molts que oferí la gloriosa vida del frare llec.

 

La seua mort causà gran consternació a Oliva. El venerable fra Humil Sòria Pons fou inhumat al cementeri de Benissa en olor de santedat. L'any 1971, les seues despulles foren traslladades al convent dels franciscans de Benissa, on, en una capella lateral, hom pot visitar l'arca sepulcral. A l'esplanada exterior del temple, una escultura del religiós dona la benvinguda al visitant.

 

Estàtua de fra Humil Sòria al convent de Benissa

L’any 2006, l’Església inicià el procés de canonització del nostre paisà Vicent Sòria Pons, però olivers i benissers sempre han tingut fra Humil com un sant,  ja que la seua vida fou un vast oceà de virtuts cristianes per on navegava el benvolgut frare, guiat per la mà Déu.

 

 

 

 

Font: Rafael ALVENTOSA GARCÍA, ¿Viudo?... ¿Por qué no?, PP. Franciscanos, Segorbe, 1966.  

QUI ÉS EL COMTE D'OLIVA?



Escut heràldic dels Centelles
(Losanjat d'or i gules.
Per timbre, corona comtal)

Quan parlem del comte d’Oliva no ho fem sols d’un carrer que ha donat algun maldecap als governants locals a causa d’una recent remodelació. El comte d’Oliva és també una persona amb noms i cognoms que a hores d’ara gaudeix del títol nobiliari rebut per herència familiar. Hui en dia, els títols de noblesa només tenen valor testimonial i permeten als seus titulars mantenir vives les gestes o serveis d’un avantpassat en favor d'un monarca.
 

El Comtat d’Oliva fou concedit el 14 d’abril de 1449 pel rei Alfons V d’Aragó, el Magnànim, a Francesc Gilabert de Centelles i Riu-Sech, en reconeixement als mèrits i serveis d'ell i dels seus avantpassats en favor de la Corona. Aquest noble havia rebut per herència paterna els senyorius de Nules, Oliva i Rebollet, a més d’altres feus a l’illa de Sardenya. D’ençà de 1449, la dignitat nobiliària s’ha transmés al llarg de successives generacions; per tant, ara caldria preguntar-nos qui és l’actual comte d’Oliva.

Doncs bé, l’actual titular és Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Morales qui, per manament del rei Joan Carles I, va rebre el 9 de maig de 1982 (BOE del 2 de juny de 1982) Reial Carta de Successió en favor seu. Aleshores, aquest advocat nascut a Madrid, en 1968, es convertia en el XXII Comte d’Oliva. Estem segurs que el senyor Escrivá de Romaní llueix amb orgull el seu títol nobiliari, una herència de gran valor històric i cultural que, igualment, va engrandir  Oliva quan al segle XV fou convertida en vila comtal.

UN GRAPAT DE COGNOMS MORISCOS

Alguns dels morisquets que van romandre a Oliva després de l'expulsió de 1609 van conservar els seus cognoms familiars. Aquests, en arribar a l'edat adulta, es casaven amb consorts de la mateixa condició social, és a dir, també d'origen morisc (cristià nou). En les partides matrimonials consultades a les parròquies de Sant Roc i Santa Maria hi veiem els seus cognoms: Joret, Baybar, Corayet, Motquedem, Ilel, Ameret, Patens, Faraig, Attar, Jàfer, Oni, Siti, Potayres, Assorín (Sorim), Abdallà, Foraget, Abdom, Rombi, Medrani, Garrofí, Pellich, Alel, Zayda, Llani...


Partida de bateig de Josepa Santapau Faraig de l'any 1655.
Hi consta que els pares són fills de «christians nous».  
 

Si bé aquests cognoms ens semblen estranys, encara perviuen, tant a Oliva com als pobles veïns, llinatges moriscos que han arribat fins al dia de hui en transmetre's de pares a fills. És el cas de Cotaina, Baydal, Cháfer, Bay o Contrí, entre d'altres. Un cas apart és Santapau, un cognom cristià ben arrelat a Oliva, però que fou adoptat per moriscos suposadament en el segle XVI.

Font:
Xavier CANYAMÀS, Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018.

L'AGRET VIST DE GROC ELS CAMPS

Quan ve l'hivern, l'agret (oxalis pes-caprae) muda de groc els tarongerars i, segons diuen els vells, protegeix els conreus de les gelades. És una espècie invasora que va ser introduïda a Europa vers el 1757 procedent de Sud-àfrica. La història diu que una dama anglesa va regalar una planta duta des del cap de Bona Esperança a un botànic maltés. Durant el segle XIX es va estendre per la Mediterrània i a Espanya es va documentar per primera vegada en 1803. La tija és comestible, encara que té un cert regust amarg per l'àcid oxàlic que conté, el qual és tòxic si s'ingereix en grans quantitats. Doncs bé, si pensàveu que aquesta planta era autòctona del nostre territori, ja veieu que no, i els nostres camps no sempre han estat així de grocs.
 

Imatge d'un jardí colonitzat per l'agret