1521: BATEIG O MORT

El 25 de juliol de 1521, fa justament cinc-cents anys, va tenir lloc la batalla del Vernissa, un episodi de la nostra història inserit en la revolta de les Germanies (1519-1522). Parlar de la Germania, un revolta social promoguda pels menestrals de València i les classes populars vers la noblesa i els mudèjars, ens duria bastant de temps, i com que hi ha literatura més que suficient per a conéixer aquest enfrontament social del segle XVI, ens limitarem a recordar els trets principals de la revolta i la seua incidència a Oliva.

La Germania fou una unió fraternal que va sorgir a València l’any 1519. Les causes en van ser diverses: la decadència del sistema gremial, el buit de poder que va provocar una epidèmia de pesta, l’encariment dels productes bàsics i el temor a un desembarcament de corsaris barbarescos en les costes valencianes. Primerament, la Germania aglutinava els menestrals, i posteriorment es van unir els llauradors. La finalitat del moviment era posar fi als abusos nobiliaris i les injustícies, i reclamava reformes socials, polítiques i econòmiques. Sens dubte, fou un atac directe al sistema feudal amb efectes sobre l’organització municipal.

Bateig de mudèjars
(Felipe Bigarny, ca. 1521, Capella Reial de Granada)

La direcció del moviment agermanat va estar en mans de la Junta dels Tretze, integrada per síndics dels diferents gremis i liderada pel peraire Joan Llorenç. A causa de l’oposició del virrei i els nobles a les reformes, el moviment agermanat es va dividir en dos bàndols: els moderats i els radicals. El líder més destacat dels primers fou el sucrer Joan Caro, qui va estar nomenat capità general del poble. El sector radical, per contra, s’organitzà sota les ordres del velluter Vicent Peris.

A mitjan juliol de 1521, Peris va sotmetre militarment el castell de Xàtiva i, tot seguit, fixà el seu objectiu a la Safor, on restava el virrei, el comte de Mélito. El duc de Gandia, Joan de Borja, i el comte d’Oliva, Serafí de Centelles, van decidir fer front a les tropes de Peris, aleshores ambdós exèrcits van topetar al pla del riu Vernissa, entre Palma i el Real de Gandia. El xoc es va decantar prest a favor dels agermanats, els quals avançaren a saquejar els pobles saforencs. El virrei, el duc i el comte van fugir per Dénia i embarcaren en direcció cap al nord del regne. A Oliva, com en altres pobles, els revoltats s’afanyaren a batejar a la força els mudèjars, la dicotomia no era altra que bateig o mort. Més d’un musulmà va ser cremat viu mentre els saquejos es repetien pertot arreu, palau comtal inclòs. A més a més, Peris no va dubtar en nomenar un nou Consell Particular format per individus proclius a la causa agermanada.

La batalla del Vernissa va significar l’única victòria dels agermanats, ja que les tropes reialistes s'imposaren en altres enfrontaments. Dies després de la batalla, la Junta dels Tretze es va dissoldre i el bàndol moderat donà l'esquena a Peris i es rendí al virrei. Amb açò i la posterior caiguda de Xàtiva i Alzira, fins llavors en mans dels radicals, fracassà la revolta definitivament en 1522. Aviat el rei Carles va nomenar Germana de Foix lloctinent general del regne en substitució del comte de Mélito. Aleshores s'inicià una dura repressió contra els líders de la Germania, amb confiscació de béns i condemnes a mort. Tant Caro com Peris van ser ajusticiats; a més, el velluter fou esquarterat i el seu cap exposat públicament. 

Malgrat tot, el moviment agermanat va tenir conseqüències, com ara una pèrdua de poder de l'oligarquia nobiliària, la reducció dels drets del poble valencià o el reforç del centralisme absolutista, entre d'altres. Per als vassalls mudèjars, el bateig forçós els convertí en cristians nous o moriscos, i per això es negaren a satisfer les càrregues senyorials de la manera que ho feien anteriorment com a musulmans. Si bé en un principi els senyors dubtaven de la validesa dels batejos, una junta de teòlegs els van decretar vàlids en 1525.

El Regne de València va haver d'esperar fins a 1693 per a viure una nova revolta antisenyorial, ara protagonitzada pels camperols, una insurrecció coneguda amb el nom de Segona Germania. També aquesta vegada les demandes de les classes populars es van veure abocades al fracàs, i qualsevol acció dirigida a millorar les seues condicions de vida semblava més aïna un somni utòpic. No obstant això, les diferents postures entre uns i altres no canviarien i es farien patents uns anys més tard durant la Guerra de Successió.

Fonts:
Abel SOLER, «Germania sobrevinguda i traumàtica a Oliva», dins Levante-EMV, 17 de gener de 2021.

Vicente J. VALLÉS, «La Germanía, una revolución en la Valencia renacentista», dins La gran història de la Comunitat Valenciana, vol. 4, Levante-EMV, 2007.

1893: MANGARRUFES MUNICIPALS

Hom denomina la Restauració al període històric d'Espanya que s'inicia amb el restabliment de la monarquia borbònica mitjançant Alfons XII, en 1874, i que acaba en 1931 amb la sortida a l'exili del seu fill, el rei Alfons XIII. Recordem que Alfons XII va morir de tuberculosi l’any 1885 quan només comptava vint-i-set anys, llavors la regència va quedar en mans de la viuda: la reina Maria Cristina d’Habsburg. El sistema polític de la Restauració es va caracteritzar per l’alternança en el poder de dos partits: el conservador i el liberal. Si bé el poder era administrat pel rei —o la reina regent—, ambdós partits, liderats per Cánovas i Sagasta, s’alternaven en el govern de la nació i jugaven les cartes que millor els convenia en cada moment, tot a l’abric del caciquisme imperant a l’època. Certament, el sistema no funcionava d’una manera massa democràtica, puix les eleccions sovint eren manipulades amb la complicitat dels governadors civils, els quals comptaven ensems amb la col·laboració dels factòtums locals.

Així les coses, l’any 1893 el governador civil de València era el mallorquí Pascual Ribot Pellicer, un polític liberal cunyat d’Antonio Maura (qui fou president del Consell de Ministres a l’inici del segle XX). A l’abril d’aqueix any, el governador va enviar a Oliva un delegat perquè inspeccionara el correcte funcionament de l’administració local, però aquest va informar negativament en vista de les greus irregularitats detectades. Aleshores el governador va suspendre l’Ajuntament, o siga, va apartar dels seus càrrecs els membres de la corporació municipal. Aviat el consistori va presentar un recurs d’alçada davant el Ministeri de la Governació contra la decisió adoptada pel Govern Civil. El 17 de juny la Gaceta de Madrid va publicar una reial ordre, signada pel ministre Venancio González, en resposta al recurs, i en la qual s’exposaven les causes que van motivar l’esmentada suspensió. El reguitzell de motius és força interessant, vegem:

[...] convocado el Ayuntamiento á sesión [...] resulta que los fondos no se guardan en el arca correspondiente, sino que los tiene el Depositario de la Corporación y otro que se llama del Hospital; que se han practicado obras que exceden de 500 pesetas, sin subasta y sin que se publicaran anualmente las listas de jornales; que se han pagado fondos por razón de suministros desde 1870, cuyos fondos venían reteniéndose en poder de los Depositarios, sin instruir los debidos expedientes de reintegro; que á los vigilantes se les ha destinado á ser guardas rurales, cuyo servicio desempeña la Guardia civil; que se acude á la prestación personal sin tener formado el padrón correspondiente; que no se hace distribución de los productos de los montes comunales; que en el acta de arqueo de 30 de Noviembre de 1892 aparece un crédito garantizado con hipoteca y aun no consta se haya tratado de realizar; que aparecen englobados entre los deudores del Ayuntamiento los del Pósito, siendo tan distinta la tramitación; que en el actual año natural sólo ha celebrado el Ayuntamiento ocho sesiones; que la Junta de Instrucción primaria no ha celebrado más que una, y la pericial dos, desde el comienzo del año 1892; que no se han elevado a escritura pública los contratos con los Facultativos; que no hay padrón para alojamientos y bagajes ni inventario del Archivo desde 1887; que el libro de multas gubernativas no lo firma el Secretario; que los préstamos hechos por el Pósito no lo han sido previo anuncio; que aparece menor el número de pedidos hechos en 31 de Diciembre último que el de obligaciones extendidas, y que hay el temor de que algunos documentos han sido extendidos con posterioridad a la fecha que llevan.

L'edifici de l'Ajuntament en una postal antiga

A l'últim, el Ministeri confirmava la suspensió i sentenciava:

[...] no solo aparece demostrado [...] que el Ayuntamiento de que se trata cometió punible negligencia en la gestión de los intereses comunales, sino que alguno de los hechos puede ser materia constitutiva de delito [...].

No sabem com va acabar l’assumpte, ni tampoc qui era l’alcalde aquell any, però els motius de la suspensió en són un bon exemple de com eren les mangarrufes dels cacics que ostentaven el poder local en aquell moment.

A més d’això, l’arxiu de premsa històrica ens ha permés saber d’altres casos semblants, com un de 1909 en què huit regidors de l’ajuntament oliver van ser acusats i jutjats per malversació de cabals públics, si bé finalment tots van ser absolts. També que, pel 1910, es va donar un cas que va acabar en els tribunals i l’alcalde, Francisco Sancho, suspés del càrrec (potser per desavinences personals amb el governador civil). I que en 1927 en van ser díhuit els processats per malversació i falsedat, entre els quals hi havia nou exregidors, i el Govern Civil va decretar la suspensió de l’Ajuntament. Amb tot açò, podem fer-nos una idea de com es governava el poble en èpoques passades.  

EL VELL CAMP DE FUTBOL

El segle XX ha estat el segle dels grans avanços tècnics i científics, però també el d’un nou esport: el futbol ⚽. Un esport que va nàixer a Anglaterra al segle XIX i que, a poc a poc, es va guanyar el fervor del populatxo com a forma d’entreteniment de masses. Recordeu aquell aforisme dels romans, «al poble pa i circ»? Doncs ara esdevenia «al poble jornal i futbol». 

Al nostre territori, els espectacles tradicionals, com els bous o la pilota valenciana, assistien bocabadats a la pèrdua progressiva de feligresos en favor del nou rival. El futbol —com després farien els Beatles— va embogir les masses, i per tota la geografia sorgien clubs amb legions de seguidors disposats a omplir els estadis i, alhora, tirar-li floretes a l'àrbitre... o a sa mare.😄

A Espanya, el futbol va arribar de la mà de treballadors anglesos. Ja en 1873 hi havia el Cable Club Vigo i, en 1878, el Río Tinto Foot-Ball Club, ambdós equips ja desapareguts. El degà dels clubs que encara perduren és el Recreativo de Huelva, fundat l’any 1889. Posteriorment, en 1898, es va formar l’Athletic Club de Bilbao. Per contra, el nostre València C.F., campió de fer patir 😢, va nàixer en 1919.

Façana principal del Ramón Laporta
(Font: UD Oliva - Foto antiga)

A Oliva, com no podia ser d'altra manera, també hi va arribar el virus britànic, i pertot arreu sortien equips. Segons contava Evarist Falgàs en el seu llibre intitulat Un recorregut per la memòria (Des d'Oliva i el futbol), va ser en 1946 quan es fusionaren dos clubs locals: l’Athletic Club Oliva i el Club Deportivo Oliva. 

Fruit d'aquesta unió va nàixer la Unión Deportiva Oliva (la Ude), l’equip local destinat a omplir-nos de glòria les vesprades dels diumenges ✌. De llavors ençà, l’equip blavet ha jugat quinze temporades en Tercera Divisió i una en Segona B. 

Entre els jugadors que van començar a pegar puntellons en la Ude i que després es van professionalitzar hi trobem Gallet, Mestre, Cota, Morera i Fuster. D’ells vam tractar en un altre post que podeu consultar ací.

 

Com que ja teníem club de foot-ball, ara calia disposar d'un terreny de joc com Déu mana. Aleshores, les autoritats locals —amb l'alcalde al capdavant, que a més era el capità de l'equip— van habilitar un camp a tocar de la via del tren, en uns terrenys que la comtessa de Maians, doña Ana María Sanchiz y Mayans, havia donat al municipi. 

Convé recordar que la il·lustríssima senyora té dedicat un carrer a l’eixample, just a la zona que la seua família va urbanitzar a últims del segle XIX (d’açò també n’hem parlat). Aquell alcalde-jugador tan implicat amb l'esport de moda era José Luis Sostrada Burgalat, fill d’Amparo Burgalat i d'un tinent de Carrabiners.

 

En octubre de 1946 es va inaugurar el nou camp de futbol, que fou batejat amb el nom de l'aleshores governador civil de la província: Ramón Laporta Girón, un camisa vieja de Falange a qui el triomf dels sublevats en la Guerra Civil li havia permés medrar en la rància política del règim franquista. El motiu per posar-li el seu nom a l'estadi fou, segons Falgàs, que havia contribuït econòmicament a la seua construcció. Cal dir, a més, que la peculiar façana del recinte fou projectada per l’arquitecte valencià Joaquín Rieta .

Perspectiva del camp de futbol
(Font: UD Oliva - Foto antiga)

En la crònica esportiva del vell setmanari gandienc Mondúber llegim que, el 14 de novembre de 1948, la U.D. Oliva va jugar al Ramón Laporta contra el CF Gandia. El resultat final fou 1-3 a favor dels pixavins. 

El vendaval gandienc va traure de polleguera els jugadors olivers. Segons el cronista, «partieron de Sostrada las alteraciones del juego»; és a dir, assenyalava l’alcalde-capità com el responsable dels aldarulls al terreny de joc. 

De tot el que ocorregué va prendre bona nota el Comité de Competició, i el resultat fou: «tres meses de suspensión al capitán y jugador de la U.D. Oliva, José Luis Sostrada Burgalat, por amenazar e intentar coaccionar al árbitro». I encara més: «Al U.D. Oliva, multa de 50 pesetas por los incidentes ocurridos y otra multa de 25 pesetas, por alinear un jugador sin presentar la correspondiente ficha ni boletín». Redeu, com se les gastava l'alcalde! Amenaces i coaccions... Pense que degué recórrer al seu amic el governador per rebaixar el càstig imposat 😎.   

 

Als anys seixanta, la U.D. Oliva passà a jugar al nou poliesportiu construït al Camí de la Mar. Mentrestant, el vell Ramón Laporta fou destinat a altres usos, però abans l’Excel·lentíssim Ajuntament va fer una memorable operació immobiliària, especulant amb un cantó del recinte esportiu 💰💰. 

Finalment, l’any 1969, en aquell solar on els hooligans olivers havien celebrat els gols de la Ude, s'inaugurà l’Institut de Batxillerat Gregori Maians, centre docent on s’han educat moltes generacions de joves i que, a hores d’ara, alberga el col·legi públic Desemparats i altres entitats de caràcter cultural i educatiu. 

Per la seua part, la U.D. Oliva deambula per Primera Regional, esperant que la deessa Fortuna l’eleve a l’Olimp dels victoriosos 🏆.

Fonts:

Evarist FALGÀS i SOLER, Un recorregut per la memòria (Des d'Oliva i el futbol), Gràfiques Colomar, Oliva, 2001.  

Mondúber, 20 de novembre de 1948.

UD Oliva - Foto antiga

 

EL BARRI DE LES ERMITES

Recorde que els meus pares deien «les Ermites» en referir-se al barri de Sant Francesc. Podem dir que aquesta antiga denominació va estar vigent durant segles, però va caure en desús arran de la construcció de l’actual parròquia en la segona meitat del segle XX. No obstant això, el nomenclàtor local manté el nom Raconada de les Ermites per a un tram de carrer, paral·lel a la carretera Gabriel Císcar, que va des del bar Puerta del Sol fins a la carretera de Pego. Convé explicar a les noves generacions l’origen del vell topònim, a fi de recuperar la història d’un indret que, malgrat ser més recent que el Raval o la Vila, també gaudeix d’importància. I ho farem fullejant un breu article de don Miguel Garcia Aznar, qui va ser rector de la parròquia de Sant Francesc durant trenta-tres anys.

 

Tot començà l’any 1648 quan fou beneïda una ermita en honor a sant Cristòfol, la qual va ser construïda a expenses de Damián Palomino per «averle librado —el santo— a él y a su familia y demàs vezinos de Oliva de los inmediatos terremotos [1632] de este Reyno». A més a més, don Miguel ens aclareix que la ermita «estuvo emplazada en la partida de “les eres de la creu” y en la confluencia de los caminos de Forna, Elca, Carrasca, Viejo de Pego, Real de Denia, Cañada y Bruixes». Posteriorment, en 1690, es va bastir «frente a la antigua Cruz de Término» una altra ermita dedicada a Nostra Senyora dels Desemparats, «levantada a expensas de Damiana Piquer, viuda de Carlos Sala». Ambdós edificis distaven «seiscientos pasos» l’un de l’altre i van romandre en peu fins al segle XIX. 

La Raconada de les Ermites a mitjan segle XX

(Font: Oliva-Història fotogràfica)

Amb els anys, pels volts de les ermites es van construir alguns habitatges i, a poc a poc, anà configurant-se un nou barri. L’increment poblacional durant el segle XX feu necessari disposar d’una parròquia que prestara serveis religiosos a la comunitat. És per això que, l’any 1953, l’arquebisbe de València va signar el decret d’erecció d’un nou temple segregat del de Santa Maria. La nova església anà prenent forma en un solar donat per Ramona Pérez, viuda de Juan Abad, i es va dedicar a sant Francesc d’Assís, patró d’Oliva. El projecte constructiu fou encarregat a l’arquitecte alcoià Joaquín Aracil Aznar, qui va dissenyar un edifici modern on destaca una vidriera rectangular amb passatges de la vida de sant Francesc. Bona part de l’obra es va sufragar amb la venda de diferents propietats donades per Ramona Vidal en 1948.       

 

Fa uns anys, l’investigador local Manel Arcos va recuperar un antic gravat que mostra una de les ermites que hi havia a l’entrada d’Oliva. Tot indica que es tracta de l’entrada sud, ja que a la part nord només hi havia l'ermita de Sant Vicent. El dibuix es va publicar en la revista La Ilustración Española y Americana en gener de 1877. La pàgina duia per nom Recuerdos de Valencia i en la descripció del gravat es llegia «Entrada al pueblo de Oliva». Aquest document gràfic ve a ser una mena d’acta notarial que certifica la vella història transmesa per les fonts escrites i la tradició oral. De llavors ençà, el barri de Sant Francesc ha esdevingut una peça important en la fisonomia de la ciutat; un lloc on bastants olivers, d’una manera o altra, hem gojat en algun moment de la nostra vida.

«Entrada al pueblo de Oliva»
(La Ilustración Española y Americana, 1877)

«Recorda que quan deixes este món, no podràs endur-te res que hages rebut; només allò que hages donat.»

Sant Francesc d’Assís

 

Fonts:

Manel ARCOS, Quan els trabucs refilaven, Tívoli, 2012.
Miguel GARCÍA AZNAR, «La parroquia de San Francisco de Asís de Oliva», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.
Parròquia Sant Francesc d’Oliva.      

L'EMIRAT DE DÉNIA

Arran de la mort del cabdill Almansor, l’any 1002, el califat de Còrdova es va veure immers en una guerra pel poder entre els successors del cabdill (els amiris) i els partidaris del califa Hixam II. Al remat, tot açò va provocar la desintegració del califat i Al-Àndalus es dividí en un grapat d’emirats independents coneguts amb el nom de regnes de taifes. 

Aleshores, un esclau dit Mujàhid al-Muwàffaq, llibert dels amiris i educat en la cort omeia, va fugir de la capital cordovesa i fundà l’emirat o taifa de Dàniya (Dénia) vers el 1010. La frontera nord del nou emirat arribava fins a la fortalesa de Bairén; per tant, Oliva (l'Awreba/Awriba de les fonts coetànies) quedava inclosa dins els dominis deniers.

L'any 1014, Mujàhid es llançà a la conquesta de les Balears, aprofitant el buit de poder que hi havia a l'arxipèlag. Amb l’annexió de les illes, la taifa es convertí en un important centre marítim i comercial. Un any més tard, l’emir va intentar fer el mateix amb l’illa de Sardenya, però la unió de les repúbliques de Gènova i Pisa el va fer fora, i el seu primogènit, Alí ibn Mujàhid, d’uns sis anys, fou capturat pels cristians. El xiquet restà en mans dels captors fins al 1026, quan va ser redimit per son pare. Llavors, Alí s’havia convertit al cristianisme i ja no dominava l’idioma àrab.

 

Diuen els historiadors que Mujàhid al-Muwàffaq fou un bon governant. Sota el seu mandat, la taifa visqué una etapa d’esplendor econòmica, i fou el primer emir a encunyar moneda pròpia. A la seua mort, en 1044, fou succeït per Alí, malgrat l’oposició d’un altre fill, Hassan, qui havia estat nomenat successor durant l'absència del primogènit. Anys després, Hassan intentà assassinar Alí, però fracassà.

En color roig, la taifa de Dénia

Alí ibn Mujàhid era fill d'una cristiana. L’educació rebuda de sa mare, juntament amb el coneixement del món cristià aprés a la cort d’Enric II d’Alemanya durant el seu captiveri, van fer d’ell un governant pacífic i amb bones relacions diplomàtiques amb la resta de taifes. 

Aquest emir obsequià el rei Ferran I de Lleó amb un suposat Sant Calze (o Sant Greal), el vas amb què Jesucrist hauria celebrat l'Últim Sopar. La relíquia fou duta des d'Egipte en compensació per l'ajut que Dénia havia oferit als egipcis a mitjan segle XI, durant el quinquenni de la fam causada per una gran sequera. 

Alí es casà amb una princesa de Saragossa i fou pare de Siray al-Dawla. L’any 1076, la taifa de Saragossa engolí la de Dénia; l'emir fou empresonat i més tard conduït a Saragossa, on va morir en 1081. La seua família, però, fugí a les Balears buscant la protecció del governador de l’illa.

 

A conseqüència de la pressió que Alfons VI de Castella i Lleó exercia contra la taifa de Badajoz, l'any 1086 tingué lloc la batalla de Sagrajas. Açò propicià l’arribada a la Península dels almoràvits, una confederació de tribus berbers que dominaven el nord-oest d’Àfrica. 

L'expansió posterior d’aquests hòmens del desert per Al-Àndalus fou, en general, ben acollida pels andalusins, ja que els nouvinguts s’oposaven als elevats impostos amb què els emirs havien sagnat la població. Dénia caigué en mans dels nord-africans cap al 1091.

La conquesta almoràvit va suposar la unificació del territori peninsular sota domini musulmà i el retorn a un islam més pur i rigorós. Finalment, Al-Àndalus quedà incorporat a l’Imperi almoràvit, un vast domini que arribava pel sud fins al riu Senegal. La ciutat de Marràqueix, fundada en 1062 pel primer emir de la dinastia, n'era la capital.  

 

Posem el punt final al post de hui remembrant aquell temps llunyà amb uns versos del poeta alzirenc Ibn Khafaja (1058-1138).

Que lluny que soc del paradís

del meu Al-Àndalus!

Al-Àndalus, seu de molta bellesa;

trull de tota la fragància,

l’esplendor de l’alba

és d’alegre semblant,

i dels llavis d’una morena

prengueren el color les seues nits.

Sempre que el vent bufa des de la meua terra,

cride amb anhel: Ai, del meu Al-Àndalus!

 👉 La taifa de Dénia

JA SÓN ACÍ GENOVESOS I MALTESOS

En anteriors ocasions hem parlat dels orígens d’alguns cognoms que perviuen a Oliva. A banda dels que hem tractat de manera específica, com Morell, Malonda, Jordà, Berbegall i altres, també hem dedicat dues entrades als llinatges moriscos i mallorquins. Ja hem comentat que la conquesta cristiana de Jaume I va comportar la posterior arribada a l’antic Regne de València de colons procedents d’altres indrets de la Corona; però, si bé el gruix dels nous pobladors el conformaven catalans i aragonesos, al llarg dels segles València es va nodrir de gent d’altres regnes i territoris.

Podem dir que els valencians som el resultat d’una barreja entre nouvinguts i els qui ja habitaven aquestes terres abans de la conquesta jaumina, cosa que veiem en estudiar l’antroponímia dels valencians de llavors i dels llinatges que s'han transmés. Així doncs, la nostra terra ha hostatjat una societat heterogènia on han conviscut els darrers huit segles catalans, aragonesos, moriscos, occitans, mallorquins, navarresos, castellans, murcians, genovesos, maltesos, etc. I hui en parlarem d’aquests dos últims grups.

 

L’expulsió dels moriscos de 1609 va propiciar l’arribada dels repobladors coneguts com «els genovesos» procedents de la Ligúria, un territori situat al nord d’Itàlia. A la Safor està documentada la seua arribada als pobles de Banipeixcar, Baniopa i Miramar. A l’inici del segle XVII, la Ligúria era una república independent aliada de la Corona espanyola. Llavors, l’ambaixador d’Espanya era el noble valencià Joan Vives de Canyamàs, el qual va influir en la repoblació lígur del ducat de Gandia juntament amb la duquessa Artemisa Doria Carreto, filla de l’almirall genovés Giovanni Andrea Doria.

 

Als nouvinguts se'ls va prometre cases i terres per començar ací una nova vida. Tanmateix, en un escrit dels genovesos de Miramar, datat en 1614, aquests manifestaven haver vingut a terres valencianes de la mà del capità Bernardo Capellino «a servir al duque nuestro señor y a nuestra señora la duquesa», però que se sentien «desemparados y huérfanos» en marxar els ducs a Sardenya, i que la convivència amb els mallorquins era difícil per ser «gente muy ruin». Els cognoms genovesos que encara trobem fàcilment per la Safor són Mafé, Escoto, Bertó, Capellino, Orengo, Estrugo, Isnardo, Melis, Ascó o Caudeli, entre d'altres.

Imatge aèria de l'illa de Nova Tabarca

Per contra, la vinguda dels maltesos es va produir al segle XVIII. Aleshores, Malta era un territori feudal en mans dels cavallers de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan, també anomenada Orde de Malta, els quals havien arribat a l’illa al segle XVI per defensar-la dels atacs de l’Imperi otomà. Durant molts anys, els illencs van estar sotmesos a vassallatge pels religiosos i malvivien en condicions misèrrimes. Al Set-cents, el creixement demogràfic, unit a l’auge del cultiu del cotó a l’illa —producte que s’exportava principalment a França i Espanya— van afavorir l’emigració. Un bon nombre de maltesos es van assentar al Regne de València, on es dedicaven, majoritàriament, al comerç tèxtil. Entre els cognoms que s’han transmés de pares a fills citarem Caruana, Attard, Mifsud, Sicluna, Camilleri, Capelo, Samit o Busutil.

Convé saber que l’any 1770 l’illa de Tabarca, o Nova Tabarca, situada a 7 km de Santa Pola, va ser repoblada per genovesos arribats d'una illa anomenada Tabarka, prop de la costa de Tunísia, la qual pertanyia a la Corona espanyola, però estava arrendada a la família Lomellino i habitada per genovesos. En 1741 aquest illot fou assaltat pels pirates i soldats a les ordres del bei de Tunísia. Llavors, més de huit-centes persones foren capturades i traslladades al continent. Algunes famílies van poder ser rescatades per Sardenya, però la resta va romandre en mans dels captors. Amb la posterior invasió algeriana del territori, els genovesos van ser duts a Alger i sotmesos a esclavitud.

Fou el rei Carles III qui en 1768, i a instàncies dels pares mercedaris, va redimir uns tres-cents captius i els dugué a Espanya. La finalitat del monarca en assentar-los a Tabarca era doble: per una part, poblar l’illa —aleshores anomenada illa Plana— amb una comunitat que havia estat dedicada tradicionalment a la pesca; i per l'altra, evitar que l’indret continuara sent refugi de pirates. Els nous habitadors la van batejar com Nova Tabarca, en honor a l’illot de procedència. Pel que fa als llinatges, a hores d’ara no és gens estrany ensopegar-se amb tabarquins cognomenats Parodi, Jacopino, Pianello, Luchoro o Pitaluga. Però, malgrat haver-hi mantés els cognoms familiars, el pas del temps els ha fet perdre l’idioma lígur en favor del valencià.

Fonts:

Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes, Edició a cura d’Emili Casanova i Vicenç M. Rosselló, Universitat de València, València, 2002.

Editorial Llibres de l’Encobert, «La resurrección del ligur: el genovés de Tabarca», dins blogs.publico.es

Joan Martinis, Entre fulles i fulls... 

FER JUSTÍCIA PEL TEU COMPTE

Això és el que va passar fa cent anys a Oliva. Antigament no era estrany veure com, de vegades, les desavinences personals es resolien en calent i sovint la qüestió acabava en tragèdia. Ja una vegada vam parlar de discusions en què els protagonistes no dubtaven a traure la navalla per resoldre els problemes, ho tractàvem en l'entrada Quatre gots de vi i navaixades a bondó. En canvi, hui recuperem de l'hemeroteca tres casos ocorreguts a Oliva d'enfrontaments entre veïns on l'assumpte va acabar a escopetades. Els fets que tot seguit veurem van ocórrer els mesos de gener, maig i setembre de 1921, i fou el diari El Pueblo qui informà dels successos.

Un sujeto llamado José Ramón Costa Peiró, de 33 años, carnicero, vecino de Oliva, se presentó en casa de su convecino Vicente Alcaraz Guerola, de 34 años, casado, pastor, y sin mediar palabra alguna le disparó [con] una escopeta, destrozándole el brazo izquierdo que hubo necesidad de amputársele en el acto. La guardia civil detuvo al agresor. [1]

En el camino de Forna, del pueblo de Oliva, y punto denominado la Carrasca, se encontraron los vecinos Vicente Morell Jordá y José Morell Nadal, el primero de los cuales, sin proferir palabra alguna, se echó la escopeta á la cara, disparando contra el otro. El Morell Nadal resultó con una herida grave en la cabeza. El agresor, poco después, se presentó en el juzgado de Oliva. [2]

En Oliva fué detenido por la guardia civil Antonio Crespo Torres, de 28 años, casado, habitante de la calle Nueva, que en la madrugada del lunes, por causas que se ignoran, disparó un tiro contra su convecino Manuel Climent Pérez, de 47 años, que resultó herido en el bajo vientre. Reconocido por el médico forense, calificó de grave la lesión. En el hecho intervino el juzgado. [3]

Com veiem, dur armes comporta la temptació de fer-ne ús si l'ocasió és propícia. Són les lliçons que aprenem de la història. 

[1] El Pueblo, 14 de gener de 1921.

[2] Ibíd., 3 de maig de 1921.

[3] Ibíd., 7 de setembre de 1921.           

LES ARRELS OLIVERES DE FELIP VI

Temps arrere, en una entrada del blog, comentàvem que el rei Alfons XII era fill adulterí, nascut d’una relació entre Isabel II i el militar Enrique Puigmoltó Mayans. Fem un poc de memòria:

Isabel II fou obligada a casar-se amb un cosí germà de tendència homosexual: Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis. [...] La reina va parir onze fills, però només en van sobreviure sis. Gran nombre d’historiadors dubten de la paternitat d’alguns, fins al punt d’assegurar que el futur rei Alfons XII era fruit de les relacions amoroses que la monarca havia mantingut amb el militar i aristòcrata ontinyentí Enrique Puigmoltó Mayans. Una sospita que sembla confirmar una missiva de la reina que es conserva als arxius del Vaticà.

Les cròniques de l’època retraten Isabel II com una dona molt fogosa que va tenir infinitat d’amants. La seua relació extramatrimonial amb el capità d’Enginyers Enrique Puigmoltó fou una de tantes i era vox populi. Tot aquest assumpte sobre la paternitat d’alguns fills de la monarca, i principalment la del rei Alfons XII, es fonamenta en la correspondència que monsenyor Giovanni Simeoni, destinat en la Nunciatura d’Espanya, va mantenir amb el cardenal Giacomo Antonelli, secretari d’Estat del Vaticà. De tot açò ja va donar compte l’historiador Ricardo de la Cierva en el llibre La otra vida de Alfonso XII. Però, recentment, ha estat l’escriptor i investigador José María Zavala qui, en el seu llibre intitulat Bastardos y Borbones, ha documentat els fets i ha obert la porta a una revisió objectiva de la, diguem-ne, «història oficial». He transcrit alguns paràgrafs del llibre de Zavala que considere importants per il·lustrar millor el tema de què tractem.

Felip VI, rei d'Espanya

Sens dubte, els escàndols sexuals de la reina nimfòmana preocupaven moltíssim tant a l’Església com al Govern de la nació. Monsenyor Simeoni, en setembre de 1857, escrivia:

El presidente del Consejo de Ministros [general Narváez] i el ministro de Estado han hablado fuertemente a S. M. con la amenaza de presentar la dimisión, y le ha expuesto la necesidad de alejar del Real Palacio a tal sujeto [Puigmoltó]. 

En la carta, Simeoni també informava a Antonelli sobre la paternitat dels fills de la reina:

El mismo monseñor Claret [confesor de Isabel II] me ha dicho -afirma Simeoni- [...] que en una carta amatoria al oficial de referencia [Enrique Puigmoltó] ha escrito de su puño y letra que dicha prole debe atribuirse a ese oficial, en cuyas manos está la carta.

El mes següent, novament monsenyor Simeoni escrivia al cardenal Antonelli i recordava que davant la dura reprovació que feu el general Narváez a la conducta d’Isabel «la misma Reina, llorando, le repuso: “¿Es que deseas que aborte?”». Conta Zavala que en una ocasió Isabel i Alfons van discutir i que la reina no dubtà en dir-li: «Lo que tienes de Borbón lo tienes por mí».

Malgrat estar embarassada, la relació amorosa entre la reina i el capità va continuar. La resposta del Vaticà a l’escàndol no va trigar massa. El papa Pius IX va escriure dues cartes a Ses Majestats, però el nunci Lorenzo Barili mai les va entregar perquè deia que la reina, després de participar en uns exercicis espirituals, feu acte de contrició i ordenà el trasllat del capità. Amb això Barili evitava incomodar-la, puix ella ignorava que el Papa estava al corrent de tot. També el pare Claret, confessor de la reina, sabedor que Puigmoltó visitava amb nocturnitat i traïdoria les estances reials, va amenaçar Isabel d’abandonar el Palau si no ordenava l’allunyament de l’àulic amant. Finalment, el gallard capità va sortir de la cort amb destí a València. Prèviament, però, la reina l'havia distingit amb el títol nobiliari de vescomte de Miranda en reconeixement als serveis prestats a la Corona, serveis que intuïm degueren ser molt plaents. 

Bacanal al Palau
(Aquarel·la d'època isabelina atribuïda als germans Bécquer)

Alguns autors consideren que la bastardia del rei Alfons va suposar una injecció de sàvia nova a la dinastia borbònica, corrompuda per segles de matrimonis consanguinis. L’any 1868, arran de la Revolució Gloriosa, Isabel marxà a l’exili francés i, en 1870, va abdicar en favor del seu fill. A París, el príncep Alfons era conegut com el Puigmoltejo entre la noblesa cortesana que afalagava la reial família. Amb la tornada dels Borbons al tron espanyol, l’any 1875, s’inicià el període conegut com la Restauració, el qual va abraçar els regnats d’Alfons XII i Alfons XIII, fins que el 1931 es proclamà la Segona República.

L’ascendència olivera d’Enrique Puigmoltó la trobem en el cognom Mayans de la línia materna. Vegem tot seguit la genealogia del militar. Enrique Puigmoltó Mayans era besnet de Vicente Mayans Blasco, nascut a Oliva en 1735, el qual era nebot de l'erudit Gregori Maians. Vicente Mayans es va amullerar amb la catalana Antonia Valda Villaplana i van ser pares de Luis Mayans Valda, nascut a Ontinyent en 1762, qui va contraure noces amb María-Josefa Enríquez de Navarra Ramírez l'any 1795. Una filla d’aquest matrimoni, de nom Pascuala, es va casar amb Rafael Puigmoltó Pérez, comte de Torrefiel, i van tenir dos fills: Rafael, mort de còlera en 1854, i el dit Enrique.

La prosàpia d’Enrique Puigmoltó Mayans és una bona mostra de com eren les aliances en l'aristocràcia, ja que el convencionalisme de llavors els duia a emparentar amb altres individus de similar condició social. Els Puigmoltó d’Ontinyent descendeixen de Berenguer Puigmoltó, cavaller català que va servir al rei Jaume II d’Aragó al Regne de València. Per la seua part, els Enríquez de Navarra provenen de l’infant Enric de Castella, fill de Ferran III de Castella i germà del rei Alfons X el Savi. Pel que fa als Maians d’Oliva, sabem que eren una estirp de gentilhomes ennoblits des de temps de la conquesta cristiana, i dels quals ja vam parlar en una altra entrada del blog.

 

L'oliver Vicente Parra interpretant el rei Alfons XII
(Fotograma de la pel·lícula ¿Dónde vas, Alfonso XII?, 1958)

Enrique Puigmoltó Mayans va nàixer a Ontinyent en 1827. Com hem dit, era el segon fill d’una família aristòcrata. Va estudiar en l’Acadèmia d’Enginyers des de 1843 fins al 1848. Entre 1856 i 1858 va estar destinat a Madrid, ciutat que va haver d’abandonar per causa del seu afer amb la reina Isabel II. En 1864 es va casar amb l’enguerina Julia Fuster, amb la qual va tenir dos fills: María Luisa i Enrique. En quedar vidu, va contraure noces l’any 1886 amb María Rodríguez-Trelles, fruit d’aquest matrimoni és un altre fill dit Vicente. Enrique Puigmoltó va ser diputat a Corts pel districte de Xàtiva en la legislatura 1865-1866. Com a militar va assolir el grau de general de divisió i, entre altres distincions, rebé la Creu de l’Orde de Sant Hermenegild en 1881. A la mort de son pare heretà el títol de comte de Torrefiel, el qual unia al de vescomte de Miranda. Va morir a València el 28 de desembre de 1900.

I fins ací el capítol dedicat a la reina Isabel II, «la dels tristos destins», i al seu amant Enrique Puigmoltó. Després de tot el que hem vist, i considerant les noves aportacions dels investigadors contemporanis a la historiografia, hom creu versemblant que l’actual monarca Felip VI duu sang olivera a causa de les règies infidelitats d’Isabel II amb un militar ontinyentí cognomenat Mayans.

 
 
 
Fonts: 

José María ZAVALA, Bastardos y Borbones, 3a edició, Debolsillo, Barcelona, 2012.

Los Borbones en pelota.

Ricardo de la CIERVA, La otra vida de Alfonso XII, Fénix, Madrid, 1994.
 

 

QUÈ SABEM DELS TAMARIT?

Des de fa uns anys, l’Ajuntament d’Oliva s'ha implicat en la recuperació del patrimoni històric local. Una tasca força important encaminada a conservar allò que testimonia les velles arrels del poble. L’any 1985, la municipalitat va adquirir un conjunt de cases assentades al cor de la Vila comtal i que, una vegada rehabilitades, alberguen la Biblioteca Tamarit i el Museu Etnològic. Aquests immobles sempre han estat coneguts com les cases de Tamarit i, fins i tot, el carrer s’anomena igual. Hui rebuscarem en el calaix de la història per conéixer un poc més al voltant de l’estirp que nomina el conjunt arquitectònic.

Els Tamarit eren nobles d’origen català. Sobre l’indret de procedència hi ha dues versions. D'una part, alguns historiadors, com Gaspar Escolano, situen la casa solar del llinatge en un llogaret homònim siti a la vegueria de Tarragona. D'altra, l’heraldista Onofre Esquerdo els atribuïa un bressol diferent:

Los caballeros del apellido de Tamarit traen su origen del lugar de Tamarit de Litera en la Cataluña, donde uno de este linaje vino a vivir a Gandía en cuyo término gozan el señorío del lugar de Guardamar.

Cal dir que Tamarit de Llitera és un municipi actualment inserit a la província d’Osca; per tant, mantenim el dubte entorn de la procedència d'aquesta família. Altrament, el cronista Martí de Viciana només parlava d'«Hidalgos de linaje militar, venidos de Cataluña», en referir-se a ells. 

Els Tamarit van passar al Regne de València, al segle XIII, de la mà del rei Jaume I; però a Gandia el llinatge es documenta la centúria següent. Tanmateix, la seua relació amb Oliva la trobem al segle XVI mitjançant dos preveres de la parròquia de Santa Maria: Gaspar i Miquel-Hieroni Tamarit, els quals potser habitaren en alguna de les susdites cases. A més d'això, l'historiador Pons Moncho identificava un altre membre de la família relacionat amb Oliva: Pere Monge Tamarit, un notari gandienc que va tenir despatx al carrer de l'Església al segle XVII. 

 

Frontera del Museu Etnològic a les cases de Tamarit

Els Tamarit de Gandia van adquirir el domini del senyoriu de Guardamar en emparentar amb els Verdeguer, descendents de Bernat Verdeguer, senyor feudal d’aquesta alqueria morisca. Però a últims del segle XVI, els deutes ofegaven Rafaela Tamarit, llavors senyora de Guardamar. La precària situació financera de la família, agreujada per l’expulsió dels moriscos que habitaven el senyoriu l'any 1609, va dur els hereus de Rafaela a vendre la propietat a l’oliver Enric de Miranda per 8.300 lliures en 1635.

Els Miranda eren una adinerada família d’Oliva. Enric era fill de Francesc de Miranda, un militar enriquit amb diferents negocis i com a prestador. La compra del feu li suposava al nou propietari una espenta per a ascendir socialment, cosa que va aconseguir en 1646 en ser-li atorgat el cíngol militar de cavaller. Quan es van abolir els senyorius al segle XIX, el senyor de Guardamar era Vicente Palavicino Vallés, marqués de Mirasol i descendent directe d’Enric de Miranda.

A banda de tot això, cal afegir que Esquerdo va descriure l’escut heràldic de la nissaga Tamarit, el qual, atenint-nos a l’ortodòxia del blasó, devia configurar-se de la següent manera: en camper d’or, un lleó rampant de sabre, coronat, i linguat de gules. En canvi, Viciana mantenia una configuració un poc diferent: en camper d'or, lleó de sabre, armes de gules, i coronat.

I fins ací el breu resum referit als Tamarit. Una noble estirp que ha llegat a Oliva el llinatge familiar en la toponímia d'un històric carrer i en una moderna biblioteca.

Fonts:

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Frederic BARBER CASTELLÀ, «Els Miranda, una família burguesa de l’Oliva del segle XVII», dins Cabdells, núm. 12, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2014.

— «Els Tamarit i els Miranda, senyors de Guardamar. Patrimoni i estratègies socials de l’oligarquia en la València del segle XVII», dins Estudis. Revista d’història moderna, Universitat de València, 2015.

Gaspar ESCOLANO, Décadas de la Historia del Reino de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1610.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008. 

Martín de VICIANA, Segunda parte de la Crónica de Valencia, Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1881.

Miguel del REY, «Les cases del carrer Tamarit en Oliva», dins Cabdells, núm. 3, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2001.

Vicent OLASO, «Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit», dins Revista de la Safor, núm. 1, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 2009. 

COM ES DIU AQUEST CARRER?

Sens dubte, molts de vosaltres l'haureu identificat a primer cop d'ull en veure la foto. Efectivament, es tracta del carrer de les Tendes, una vella via de comunicació situada a la zona més planera del Raval. El fet de ser el protagonista de l'entrada de hui és pel gran nombre de denominacions que ha tingut al llarg de la seua història. Les primeres informacions conegudes parlen del carrer del Trapig. És clar que el nom era pel trapig sucrer que ací hi havia tocant a la séquia Mare i el carrer del Barranc. Al dit lloc, ara un solar habilitat com a pàrquing de vehicles, antany s'hi trobava la coneguda taverna de Garrofí, que, per cert, era un cognom morisc.

La séquia Mare, actualment soterrada, entra al carrer de les Tendes des del carrer Sant Vicent i continua pel de les Moreres, plaça de la Bassa i segueix el seu traçat per altres carrers del poble. Recordem que la força de l’aigua s’aprofitava antigament per a moure els ginys hidràulics. Una funció que a Oliva feien la séquia Mare i la bassa que hi havia a la plaça del mateix nom: procurar el cabal d’aigua necessari per posar en moviment un molí fariner i l’enginy del sucre.

Carrer de les Tendes vist des de la Raconada d'Alonso

A la primitiva denominació de carrer del Trapig li va seguir, almenys des del segle XVI, la de carrer de les Tendes, encara que no queda clar el perquè d'aquest nom. Tal vegada era per haver-hi un elevat nombre de botigues, qui en sap? Però, durant segle XX, els tripijocs polítics van començar amb les malifetes de «qui mana fa el que vol». Llavors, les autoritats locals es van encabotar a deixar el seu segell en el nomenclàtor del poble «li pese a qui li pese». A l'entrant del segle passat, algun il·luminat va pensar que els noms històrics pels quals són coneguts els carrers era una cosa intranscendent. Que homenatjar a en Pau o a en Pere i dedicar-li una via pública era més important que mantenir les denominacions tradicionals. D'aquest nepotisme, o caciquisme —com deia Maians—, en tenim bona mostra a Oliva. Que un carrer de nova construcció se li dedique a un personatge concret, és més que acceptable; però que es despulle un sant per vestir-ne un altre... no té sentit.

Doncs bé. Arriba el segle vint i el nom del carrer de les Tendes es canvia pel d’Antonio Calabuig. Pocs anys després se substitueix pel del personatge de moda i passa a denominar-se General Primo de Rivera. Posteriorment ve la Segona República i, del 1931 al 1937, és retolat com Alcalá Zamora. Durant la Guerra Civil, de nou els governants intenten deixar la seua empremta al dit carrer i li posen Carlos Marx. Però, en acabar la guerra, els vencedors diuen que nanai, i torna a ser General Primo de Rivera... I així estigué fins que algú amb prou trellat va decidir, l'any 1971, que la denominació fora la que tothom usava i que no era altra que carrer de les Tendes. A que tot sembla surrealista? Doncs no m'he inventat res. Voldria que l'entrada de hui servira de reflexió i així evitar els errors comesos en el passat. No cal ser massa intel·ligent per a saber que la tradicional toponímia urbana forma part del nostre patrimoni històric immaterial i que, per descomptat, pertany a tots els olivers. 

Fonts: 

Francisco PONS MONCHO, «“Erudició Esparsa”: recull d’articles breus de temàtica local», dins Cabdells, núm. 6, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2009.

Josep SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells, núm. 5, Associació Cultural Centelles i Riusech, Oliva, 2008.

           

CINC IMATGES EN BLANC I NEGRE

El diumenge 18 de desembre de 1932, els veïns d’Oliva es van concentrar a la plaça de l’Ajuntament per homenatjar l’il·lustre marí i matemàtic Gabriel Ciscar. L'ànima de l'acte era la inauguració d’un monument conformat per una font bastida als peus d'una estàtua de bronze que reproduïa la figura del savi oliver; o siga, el conegut Gabrielet que encara presideix l’esmentada plaça.

Detall d'un retrat de Gabriel Císcar
(Museu Naval de Madrid)

Els principals periòdics de l’època es van fer ressò de l’esdeveniment i, fins i tot, van publicar fotografies per il·lustrar la notícia. Imatges molt apreciades pels amants de la història i que convé compartir. La primera que reproduïm pertany al diari Las Provincias i aparegué en l’edició de l’endemà. Hi veiem els assistents a l'acte reunits al voltant del monument. Les altres quatre corresponen al setmanari Nuevo Mundo i van ser publicades el 13 de gener de 1933.

VORA SIS SEGLES DEL COMTAT D'OLIVA

De Nàpols estant, el rei Alfons V el Magnànim va atorgar el títol de Comte d'Oliva a Francesc Gilabert de Centelles i Riu-Sech el 14 d'abril de 1449, en reconeixement als mèrits i serveis d'aquest i dels seus avantpassats en favor de la Corona. Al segle XVI, el comtat d'Oliva quedà unit al ducat de Gandia, el de la família Borja. Ja al segle XVIII, la duquessa de Gandia i comtessa d'Oliva, María Josefa de la Soledad Alonso-Pimentel, es va casar amb el duc d'Osuna, amb la qual cosa la dignitat nobiliària quedava incorporada a la casa d'Osuna per mitjà del quinzé comte, Pedro de Alcántara Téllez-Girón.

Maqueta del palau comtal d'Oliva
(Museu Arqueològic d'Oliva)

A continuació podeu veure un quadre amb la successió del títol de Comte d'Oliva des de la seua creació fins al dia de hui. Juntament amb el nom de cada titular hem inserit, entre parèntesis, els anys de naixement i mort de la persona.

  

NUM. D'ORDE	TITULAR	PARENTIU RESPECTE DE L'ANTERIOR TITULAR
I	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i de Queralt (1408-1480)	---
II	Serafí de Centelles Riu-Sech i Ximénez de Urrea (1462-1536)	Fill
III	Francesc Gilabert de Centelles Riu-Sech i Fernández de Heredia (1499-1550)	Nebot
IV	Pere de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1537-1569)	Fill
V	Magdalena de Centelles Riu-Sech i Folch de Cardona (1529-1596)	Germana
VI	Francisco Tomás de Borja y Centelles (1551-1595)	Fill
VII	Carlos Francisco de Borja-Centelles y Fernández de Velasco (1573-1632)	Fill
VIII	Francisco Diego de Borja-Centelles y Doria-Carreto (1596-1664)	Fill
IX	Francisco Carlos de Borja-Centelles y Doria-Colonna (1626-1665)	Fill
X	Pascual Francisco de Borja-Centelles y Ponce de León (1653-1716)	Fill
XI	Luis Ignacio Fco. de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1673-1740)	Fill
XII	María Ana Antonia de Borja-Centelles y Fernández de Córdoba (1676-1748)	Germana
XIII	Francisco Alonso Pimentel-Vigil de Quiñones y Borja-Centelles (1706-1763)	Nebot
XIV	María Josefa de la Soledad Alonso Pimentel y Téllez-Girón (1752-1834)	Filla
XV	Pedro de Alcántara Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1810-1844)	Nét
XVI	Mariano Francisco Téllez-Girón y Beaufort-Spontin (1814-1882)	Germà
XVII	María del Rosario Téllez-Girón y Fernández de Velasco (1840-1896)	Neboda segona
XVIII	Bernardina Roca de Togores y Téllez-Girón (1868-1942)	Filla
XIX	Ramón Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1902-1936)	Fill
XX	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Roca de Togores (1897-1957)	Germà
XXI	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Olano (1930-1979)	Fill
XXII	Francisco de Borja Escrivá de Romaní y Morales (1968)	Fill

Font: elaboració pròpia.