La gènesi del cognom l’hem de buscar a l’Edat Mitjana. Jordà era l’antropònim
que adoptaven els infants batejats amb aigua del riu Jordà duta pels pelegrins
arribats de Terra Santa. La Bíblia conta que en aquest riu Joan el Baptista va
batejar Jesucrist, i en la societat medieval hi havia la creença que ser
batejat amb aigua del Jordà perllongava la joventut. Aquest cognom també el
trobem sota la forma apitxada Chordá i la femenina Jordana. Equival, igualment,
al Jordán castellà.
El riu Jordà és l'origen del cognom homònim
Les cròniques
diuen que el cavaller català Pere Jordà va participar en la conquesta de
València amb conegudes gestes a Morvedre (Sagunt), Albaida i Llutxent. El seu
emblema heràldic es conformava de la següent manera: en camper de sinople, dos
lleons d’or, rampants i enfrontats, surmuntats de tres melons del mateix
metall. En el Llibre del Repartiment de València veiem el llinatge a Alzira en la persona d'Urraca Jordà, l'any 1242. I en la nòmina dels nous pobladors de Morvedre/Sagunt, entre 1244 i 1247, hi figura Bernat Jordà. Posteriorment, el cognom es documentarà en diversos pobles
al llarg del reialme, des de Morella fins a Xixona.
Escut d'armes del cavaller Pere Jordà
A Oliva, la presència de famílies amb aquest llinatge sembla posterior a l'expulsió dels moriscos. No obstant això, en 1425 hi havia un prevere al poble dit Bernat Jordà. En la carta de poblament del Raval de
1610, posterior al foragitament morisc, figura Jeroni Jordà; i en el cens o
fogatge de 1646, consten dos individus així cognomenats com a caps d’una casa o
foc: Jeroni i Roc Jordà. L’arxiu parroquial de Sant Roc va registrar per
primera vegada el cognom amb el bateig de Josepa Caterina Jordà Medina en
1615. En canvi, el primer matrimoni documentat és de 1642 i va tenir
lloc a l’església de Santa Maria la Major, els contraents foren Jeroni Jordà
Medina i Josepa Aguilar Marco.
Fonts:
Arxiu Parroquial de
Santa Maria la Major d’Oliva, QL-04
(1624-1668).
Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, QL-01 (1606-1623), QL-02 (1624-1652).
A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. II,
Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres
i Quatre, València, 1999.
Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, vol. I i III, Editorial Moll, Palma de
Mallorca, 1959.
José BORDES GARCÍA, La vila d’Oliva al segle XV,
Edicions del Sud, 2019. Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.
Si preguntem als veïns d’Oliva on està el carrer del Tinent Sancho, la
majoria, segurament, no sabrà ubicar-lo. Inclús jo mateix, en referir-me a
ell, acostume a dir «el carrer on estava la botiga de Minyana». Temps arrere, llegint sobre
històries bèl·liques del nostre país, em vaig ensopegar amb el personatge que
dona nom al dit carrer. Llavors vaig sentir la curiositat d’esbrinar sobre la
figura d’aquest militar i conéixer les raons per les quals l’Ajuntament d’Oliva
l’havia homenatjat. Però, primerament, vaig obrir el Google Maps per a buscar al
plànol l’emplaçament del carrer, ja que no el recordava. Una vegada localitzat, em vaig adonar que es tracta d’un carreró perpendicular al carrer Major, i situat un
poc més amunt del carrer de l’Enginy. Cal dir que en el llibre Iniciación a la historia de Oliva es diu que
el carrer Tinent Sancho fou retolat en honor al militar en la tercera dècada
del segle XX i que abans s’anomenava carrer
de les Sòries. Dit açò, anem a parlar del protagonista que ens ocupa.
Evacuació d'un ferit en la guerra del Rif
El
tinent Juan Sancho Coloma va nàixer a Oliva en 1895 al si d’una família
benestant. Era fill de Francisco Sancho Ibiza i de Maria Coloma Cardona. Son pare fou alcalde d’Oliva en 1907; i el seu oncle, Juan Sancho Ibiza, també ho va
ser posteriorment en diferents etapes. Del militar tenim poca informació. Sabem
que pertanyia a l’arma d’Infanteria i que va participar en la guerra del Rif,
al nord d’Àfrica, lloc on va morir en acte de servei el 4 de setembre de 1925.
Aquells dies, el tinent Sancho defensava la fortificació de Kudia Tahar, a Tetuan (capital del Protectorat espanyol del Marroc), dels atacs de les
tropes rifenyes comandades per Abd el-Krim. Sancho formava part de la jarca de Tetuan. Una jarca era un contingent de tropes indígenes, els àscaris, que lluitaven en companyia dels soldats espanyols. El dia 3 de setembre es va
organitzar una columna, comandada pel tinent coronel Hernández Francés, a fi de trencar el setge rifeny sobre Kudia Tahar. L’endemà, però,
l’intent va fracassar i causà la mort del mateix tinent coronel Hernández, del
tinent Sancho i la de set soldats natius. Vertaderament, podem dir que van
tenir molt mala sort, ja que el dia 8 es va produir el desembarcament militar d’Alhucemas, i dies més tard un contingent de tropes es dirigiren a Tetuan per a alliberar
la guarnició. El desembarcament va inclinar la balança a favor d’Espanya i la
guerra finaria en 1927.
Imatge aèria de Kudia Tahar (Presa el dia 4 de setembre de 1925, dia de la mort del tinent Sancho)
El 10 d’octubre de 1925, aproximadament un mes
després de la mort del tinent Sancho, va haver-hi una «manifestación
patriótica» a Oliva per a celebrar l’èxit d’Alhucemas, segons informava el diari Las Provincias. A la notícia llegim:
Como nota de
respeto, al pasar la manifestación por el domicilio del hijo de ésta don Juan
Sancho, oficial de Regulares, muerto heroicamente en las recientes operaciones,
cambió la ruta, lo cual fue muy celebrado.
Dos anys després, el setmanari gandià Bayrén
publicava una informació referent als actes previstos durant la fira d'Oliva, entre els
quals figurava la dedicatòria d’un carrer al malaurat militar:
[...] Han
sido invitados por nuestra primera autoridad D. Francisco Salabert y aceptada
la invitación, para asistir a la rotulación de algunas calles de la antigua y
nueva barriada […]. Una de las calles se rotulará con el nombre de Teniente D.
Juan Sancho, hijo de ésta, que murió gloriosamente en campos de África.
Carrer del Tinent Sancho
Personalment, crec que commemorar un personatge qualsevol té
una importància relativa si no sabem el perquè de tal reconeixement. Almenys ara, pel que fa al tinent Sancho, les coses ens han quedat un poc més clares.
Fonts:
Bayrén, 20 d’octubre de 1927.
Joaquín
de la SANTA CINTA, La úlcera espanyola en
África: Héroes caídos en 25 años de Guerra, Biblioteca Online, 2019.
Josep
SENDRA i MOLIÓ, «La toponímia urbana d’Oliva», dins Cabdells V, AC Centelles i
Riusech, Oliva, 2008.
Las Provincias,
10 d’octubre de 1925.
Memorial de Ingenieros del Ejército, núm. X, octubre de 1925.
Salvador FONTENLA BALLESTA, La guerra de Marruecos (1907-1927), La Esfera, 2017.
El llinatge Maians prové de Catalunya, on antigament hi havia almenys quatre indrets amb aquest nom: el castell de Maians, al municipi de
Castellfollit del Boix (comarca del Bages); la masia de Maians, a Montagut i Oix (Carrotxa); el coll de Maians, a la frontera francoespanyola, on es documenta una antiga església dedicada a sant Salvador; i la desapareguda illa de Maians, a la costa de Barcelona. Segons
el lingüista Francesc de B. Moll, Maians esdevé de Manlianus, forma procedent del nom romà Manlius.
Després de la conquesta cristiana, diverses famílies amb el cognom Maians s'establiren a Oliva. Tanmateix, la de l’il·lustrat Gregori Maians i Siscar era noble i gaudia del títol de generós, que identificava els
gentilhomes descendents dels cavallers que havien participat en la conquesta del Regne
de València. Originàriament, els generosos formaven part de l’estament militar i
eren considerats «hidalgos de sangre y de solar conocido».
La dignitat de generós va desaparéixer
en 1707 amb la derogació dels Furs valencians. No obstant això, una Reial Cèdula del rei
Lluís I, signada en 1724, reconeixia la noblesa d'aquest estament i l'equiparava als hidalgos castellans. El mateix Maians recordava, en una missiva de 1761, aquella condició perduda, que fruïa d'unes prerrogatives que, segons ell, «en Castilla solo tienen los grandes». Fins i tot mostrava un cert ressentiment per l'esplendor antiga en una carta adreçada al bisbe Asensio Sales, on escrivia: «los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano».
Antiga casa dels Maians, al carrer Major
Malgrat la brutícia acumulada, l’escut heràldic de la família de l'erudit es pot contemplar encara al frontispici de dues cases del carrer Major. La primera, identificada amb el número 10, va ser la residència familiar, actualment pertany a l'Ajuntament d'Oliva i acull el Museu de la Il·lustració. La segona, la casa natalícia de Gregori Maians, és hui el cinema Olímpia.
La descripció
de l'escut dels Maians és la següent:
Escut partit: primer, en atzur, un braç de carnació sosté una rama d’olivera; segon, en sinople, un
cavaller armat, genet, en un cavall d'argent que xafa una serp del mateix
metall.
Escut heràldic dels Maians conservat a Ontinyent
Cal dir, però, que el professor Antonio Mestre esmenta una carta de 1762, conservada en una col·lecció privada, en la qual Gregori Maians dibuixa una variant d'aquest emblema heràldic. Es probable que l'erudit modificara el disseny de l'escut per a distingir la seua branca familiar; podeu visualitzar-lo en aquest enllaç.
Fonts:
Antonio MESTRE, Epistolario II. Mayans y Burriel. Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva. València, 1972. -Perfil biográfico de don Gregorio Mayans y Siscar, Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva, València, 1981. A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán,
valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
DDAA, Gran Enciclopedia de la Comunidad
Valenciana, t. 10, Editorial Prensa Valenciana, 2005.
Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, Editorial Moll, vol. I, Palma de Mallorca, 1959. Vicent MORENO I MIRA, «Statu quo», dins Diari La Veu, 18 de febrero de 2018 [en línia].
Antic cognom toponímic català que identifica els individus
provinents del municipi del Morell, a la província de Tarragona. Durant l’Edat Mitjana, bon nombre dels nous pobladors que s’establiren
als regnes de Mallorca i València, arran de la conquesta cristiana, eren identificats pel lloc de procedència. Així fou com alguns topònims de pobles o comarques van quedar com a llinatge de nombrosos colons, els quals l'empraven juntament amb el nom de bateig. Hom creu
que etimològicament Morell esdevé de l’antropònim llatí Maurellus, diminutiu de Maurus,
i amb el significat de «moret».
L'Ajuntament del Morell, antic casal dels Montoliu (Foto: Lluís tgn)
A l'antic Regne de València, el cognom es documenta per
primera vegada en la carta de poblament de la Pobla de Benifassà de 1262, amb
la presència de Pere Morell. En l’impost del morabatí de Gandia de 1373 figura
Antoni Morell, i en el de Dénia de 1381 hi ha tres individus així cognomenats:
Arnau, Domingo i Jaume Morell. Als llibres parroquials d'Oliva trobem per primera vegada el llinatge en l’últim terç del segle XVII. L’any 1670, Gabriel
Morell, veí de Forna, es casava a la parròquia de Sant Roc amb l‘olivera Maria
Torrens. I un any després, un altre fornaler dit Sebastià
Morell ho feia amb Ventura Canyamàs, també a la mateixa església.
Posteriorment, en 1698, el foraster Joan Morell, natural de Lorxa però
habitador del Raval, contragué núpcies amb Rosa Pous. En fer una ullada a la
progènie dels matrimonis esmentats, observem que tots tres van tenir descendència masculina; per tant, els actuals portadors del cognom podrien pertànyer a la prole de qualssevol d'ells. Tanmateix, el primer bateig registrat fou el de la xiqueta Anna Maria Caterina Morell Canyamàs, en 1672, igualment a la parròquia de Sant Roc.
Fonts:
Arxiu Parroquial de Sant Roc d'Oliva, Quinque Libri-03 (1653-1680), Quinque Libri-04 (1681-1700).
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de Valencia, vol. I i II, Tres i Quatre, 1999. Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. III, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.
La història d'Oliva també té el seu vessant esportiu; per això, hui cal recordar, i alhora homenatjar, cinc futbolistes olivers
que van tindre el privilegi de jugar en l’elit del futbol espanyol: Gallet, Mestre,
Cota, Morera i Fuster.
La informació que aporte sobre ells l’he aconseguida buscant ací i allà, i
potser no és del tot completa. Si algun lector considera necessari implementar-la o rectificar-la, només ha de dir-ho, i amb molt de gust ho faré.
Gallet, Mestre, Cota, Morera i Fuster
Ernesto Soler
Sastre, ‘Gallet’. Nascut 5 de març de 1930. Alçària: 1,74 m. Pes: 69 kg.
Demarcació: migcampista. Des de 1949 a 1962 va jugar en la Primera i Segona
Divisió del futbol espanyol. En Segona va defensar les samarretes de l'Elche CF,
Hércules CF, CE Alcoyano i Real Valladolid. En Primera Divisió jugà sis temporades: cinc al
Real Valladolid i una en la Real Sociedad de Sant Sebastià. Va morir el 3 de juliol de 2025.
Manuel Mestre
Torres, ‘Mestre’. Nascut el 7 de gener de 1935. Alçària: 1,71 m. Pes: 70 kg.
Demarcació: defensa. Des de 1955 a 1969 va jugar en la Primera i Segona Divisió
del futbol espanyol. En la temporada 1955-56 ho feu en la
categoria de plata amb el Mestalla. Posteriorment, va defensar durant onze temporades la
samarreta del primer equip: el Valencia CF. Fou dues vegades internacional, en 1959 i 1961. Palmarés: una Copa d’Espanya en la temporada 1966-67; i
dues Copa de Ferias, temporades 1961-62 i 1962-63. Va morir el 31 d’agost
de 2008. A Oliva hi ha una penya valencianista que du el seu nom. Salvador
Llopis Soler, ‘Cota’. Nascut el 7 de juliol de 1950. Alçària: 1,75 m. Pes: 72
kg. Demarcació: porter. Va jugar en l’elit del futbol entre 1968 i 1975. Estigué
en el Mestalla, de Segona Divisió, durant una temporada, i cinc en Primera amb el
Valencia CF. Palmarés: campió de Lliga amb el Valencia CF la temporada 1970-71.
Altres equips on va jugar: UD Oliva, Zamora CF, CP Villarrobledo i CD Torrevieja. Va morir el 9 de gener de 2014.
Salvador Morera Vidal, ‘Morera’. Nascut
el 8 de març de 1953. Alçària: 1,77 m. Pes: 75 kg. Demarcació: davanter. Entre
1977 i 1981 va jugar durant quatre anys en Primera i Segona Divisió. En la
categoria de plata va estar tres temporades: dos al Real Jaén i una al Real
Valladolid. La temporada 1980-81 jugà en Primera Divisió amb el Real Valladolid. David Fuster Torrijos, ‘Fuster’. Nascut el 3 de febrer de 1982. Alçària: 1,78 m. Pes: 71 kg. Demarcació: migcampista ofensiu. En 2008 va jugar una temporada en Segona Divisió amb l'Elche CF. La temporada 2009-2010 va defendre la samarreta del Villarreal CF, en Primera Divisió. Entre 2010 i 2016 va jugar a Grècia amb l'Olympiakos FC, equip amb el qual va aconseguir sis títols de la Súper Lliga Grega i tres de Copa. L'any 2016, va tornar a Espanya i jugà una temporada en Segona Divisió amb el Getafe CF. I per als més futbolers, ací teniu un vídeo amb els 46 gols que David Fuster va marcar durant les sis temporades que jugà amb l'Olympiakos FC. Espectacular!
Juan Sancho Ibiza (1872-1935), membre d'una destacada família burguesa, va ser alcalde d’Oliva en diferents períodes al començament del segle XX. És recordat per uns succés esdevingut la Nit de Nadal de 1907 i que cal rememorar. Tot
començà quan els llauradors de Pego van bastir a la marjal una presa, «la parà»,
que privava d’aigua a la part pertanyent al terme d’Oliva. Aquesta acció evitava que els olivers pogueren negar les seues terres i procedir a
la sembra de l’arròs. Juan Sancho, en vista que els pegolins feien cas omís a
les seues protestes, i que l’assumpte agreujava la situació dels més humils, va
marxar una nit a la marjal en companyia de dues persones més i van dinamitar «la parà»
de les aigües. Després d’executar la voladura, es dirigí en tren a València i
es posà a disposició del governador civil. Allà s’hi va estar uns pocs dies,
sembla que fent el paperot d’una «suposada» detenció; però en tornar a Oliva
una multitud l’esperava a l’estació de tren, banda de música inclosa, la qual
interpretava una cançó composta expressament per a rebre l’heroi local. La
lletra d’aquesta començava: «El alcalde don Juan Sancho, brava personalidad. Ha
sufrido consecuencias en su honor, por defender la ciudad...». Sancho feu el
camí fins a casa acompanyat pels seus conciutadans, els quals no deixaven
d’aclamar-lo. Durant els primers anys a l'alcaldia, el rei Alfons XIII va concedir a Oliva el títol de Ciutat i es va inaugurar l'edifici de l'Ajuntament.
L'alcalde Juan Sancho Ibiza
Tanmateix, la darrera etapa com a alcalde (entre 1914 i 1915) no va ser tan afortunada, ja que els greus problemes econòmics de la tresoreria municipal li van causar més d’un maldecap. A l’octubre de 1915, la premsa comarcal denunciava l’Ajuntament per morós i exigia a l’alcalde Sancho que satisfera els nou mesos de salaris que devia als treballadors municipals. Finalment, aquest va destinar 9.873’10 pessetes a pagar els jornals dels empleats més pobres, però encara mantenia un deute de més de 12.000 pessetes amb els més solvents. La gestió municipal va estar fiscalitzada pel Govern Civil i el problema acabà al jutjat. L'any 1969, l’Ajuntament d'Oliva, reunit en sessió plenària, li va dedicar un tram del passeig.
Passeig Alcalde Juan Sancho
Juan Sancho estava casat amb Luisa Coloma Cardona. Del matrimoni nasqueren tres fills: Luis,
Gabriel i Luisa. Els dos xics, que eren bessons, van estudiar arquitectura a
Barcelona. Un d’ells, Luis, fou arquitecte municipal d’Oliva en dues etapes. La
primera des de 1932 fins a l’acabament de la Guerra Civil en 1936. Posteriorment,
després d’estar uns anys exiliat a França, va recuperar la plaça en 1948 i
exercí la carrera fins a la seua jubilació l’any 1968. A més a més, tenia despatx professional tant a Oliva com a València. D’entre els edificis
públics que va projectar al nostre poble cal destacar el Mercat Municipal, la Residència d’Ancians Verge dels Desemparats, l’Escorxador Municipal (actual edifici de la Creu Roja) i els
col·legis públics Santa Anna i La Carrasca, entre d’altres. Luis Sancho va
morir a València en 1981, comptava huitanta anys.
Per contra, el seu germà Gabriel va marxar a Panamà
en acabar la Guerra Civil. Estava casat amb Manuela Azaña Molés, neboda de
Manuel Azaña, qui va ser president del Govern espanyol durant la Segona República.
Més tard, Gabriel Sancho va tornar a Espanya i també va exercir com a arquitecte. La mort li va sobrevindre a Madrid en 1979. És pare de l’escultor Luis Sancho Azaña, conegut amb el pseudònim de
Paty. Tot seguit us deixe un vídeo d’ell per si voleu conéixer millor la
persona i la seua obra.
Fonts:
ABC,
Madrid, 30 de maig de 1979.
DDAA, Iniciación
a la historia de Oliva, 3a edició, Publicaciones del Ayuntamiento de Oliva,
València, 1988.
El Distrito de Gandía,
6 i 13 d’octubre de 1915.
Hermelando MORERA, «El alcalde don Juan Sancho vuela
con dinamita “la pará de les aigües”, dins Sant’Ana,
núm. 57, juny de 1967. Mundo Gráfico,
14 de gener de 1914.
Rosa María GIRAU BORRÁS i Juan ESCRIVÁ ENGUIX, «La
fotografia com a font històrica: la galeria d’alcaldes d’Oliva», dins Cabdells VIII, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2010.
Rubén VÁZQUEZ CARRIÓ, Luis Sancho Coloma, arquitecto: catálogo
seleccionado de su ejercicio professional en Oliva (1930-1970), vol I i II,
Trabajo final de máster, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, Universitat
Politècnica de València, 2017.
Coneixem aquesta història per l’arqueòleg Enrique Pla Ballester, qui la va
rescatar del llibre de Pero Antón Beuter Segunda
parte de la crònica general de España, publicat l’any 1604.
El Castellar és
un turó de la serra de Mostalla situat a la divisòria dels termes d’Oliva i
Pego. El seu cim alberga les restes d’un castell islàmic baixmedieval que tots
hem vist alguna vegada que altra. El cas va ser que al repeu del tossal hi ha
una necròpolis ibèrica que l’any 1924 va ser excavada pel Servei
d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Barcelona. Però resulta que uns
segles abans ja van haver excavacions al dit lloc, segons contava Beuter en el seu llibre. Tanmateix, aquestes no buscaven restes dels ibers sinó un suposat
tresor que uns musulmans havien soterrat abans de ser expulsats del regne per
Jaume I.
Tot començà quan el duc de Calàbria i virrei de València, Ferran
d’Aragó, va ordenar, en 1539, una excavació al Castellar a fi de trobar el susdit
tresor. Entre els membres que formaven la comissió encarregada dels treballs hi
havia el mateix Beuter, el duc de Gandia, l’agutzil reial, el fiscal Damián
Burgal i un morisc, el qual duia un llibre que assenyalava el lloc exacte on
mamprendre la feina. Diu l’historiador Beuter que es van trobar «jarritas
de barro llenas de cenizas, carbones, huesos de artículos, cuadrillos de
saetas, y hierros de dardos y lanzas, con algunos anillos de plata, y
zarcillos, y otras bujerías de poco valor». No hi ha dubte que estaven excavant
la necròpolis ibera i las «jarritas» que menciona eren urnes cineràries. En un
moment donat, i mentre els homes continuaven escarbant la terra, van passar per
allí uns ancians de Pego i un d’ells es dirigí als presents i digué:
Vosotros
trabajáis en balde, a lo que yo pienso, porque otro se ha llevado lo que debéis
buscar. Yo me acuerdo que en el año 1495, o casi, pasando por este camino vi
hacer a unos moriscos lo que ahora vosotros hacéis, y a la mañana volviéndome
yo de Oliva a mi casa vi una tinaja grande en este lugar […] toda quebrada, y
hallé ocho o diez doblas de oro moriscas derramadas en este campo, que parecían
haberles caído a los que se llevaron la moneda que en aquella tinaja había, y
quedándome tres o cuatro de ellas en mi casa, si queréis verlas.
Conta Beuter que davant les paraules del vell de Pego, la cara del moro
«que hacía el ministerio» va mudar de color; i que Burgal, en escoltar-ho, es feu
malalt i «volviose a Oliva, donde murió de aquella dolencia
dos días después». Històries i llegendes sobre gerres farcides de joies i
monedes d’or n’hi ha bona cosa. A Castella conten d’obrers de vila a qui la
sort els va canviar de la nit al dia en trobar «la olla» emparedada. I a Oliva
coneguem la troballa, en 1878, de set gerretes plenes de monedes mentre es
reformava una casa al carrer de l’Església. De ben segur que encara resten
tresors ocults per molts llocs esperant l'Indiana Jones que els
descobrisca. Els edificis vells no només guarden història, de vegades també tresors
i qui sap quins altres misteris.
Urna cinerària, o funerària, trobada al Castellar (Panell informatiu del Museu Arqueològic d'Oliva)
Fonts:
Enrique PLA BALLESTER, «Los
íberos en Oliva. Descubrimiento en 1495 de una necrópolis», dins Sant’Ana, núm. 21-22, Oliva, 1964.
Pero Antón BEUTER, Segunda parte de la crónica general de España, Patricio
Mey, València, 1604.
Les fortíssimes pluges que pateix sovint el nostre territori es tradueixen
en milers i milers de canyes arrossegades pels rius vers la mar. El problema
rau en els embossaments que aquestes provoquen als caixers fluvials, ja que impedeixen el lleuger fluir de l’aigua i, amb freqüència, causen desbordaments. La canya (Arundo donax) és una espècie al·lòctona invasora d’origen asiàtic que va
arrelar amb força a les ribes de valls, rius i séquies a mitjan segle XX. A més, té
una elevada capacitat de propagació i és considerada molt perillosa pel seu
potencial d’invasió i alteració dels hàbitats naturals.
Contràriament al que hom creu,
la canya no té cap mena de protecció, i els ajuntaments, en la mesura
en què poden, intenten actuar contra la seua expansió descontrolada; però s’enfronten
a fortes multes si no disposen de l’escaient permís de la Confederació
Hidrogràfica a la qual pertanyen. És precisament aquest organisme públic l’encarregat
d’actuar contra la colonització de la canya als ecosistemes fluvials; no obstant això, la
seua acció es limita a no fer res o quasi res. No és prou tallar les
canyes per a acabar amb elles, ja que l’arrel d’aquesta planta, el rizoma,
tornarà a brotar si no s’elimina completament; i extraure els rizomes dels
marges dels rius és una faena àrdua i cara. De totes maneres, cal reivindicar una substitució gradual dels canyars pel bosc de ribera autòcton, amb actuacions puntuals com la que s'ha dut a terme al vall de les Fonts.
Canyars a la séquia del Vedat
Curiosament, en la propagació de
la canya va influir bastant l’acció de l’home. Quan els llauradors van descobrir
els avantatges que els proporcionava, començaren en molts casos a deixar-la
créixer lliurement. Mentrestant, els rizomes anaven guanyant terreny a altres
espècies autòctones i minvant la biodiversitat. La canya era emprada per a fer canyissos, bardisses, forquetes
destinades a subjectar les rames dels tarongers perquè no s’esguellaren pel pes
de la fruita, etc. També en horticultura la feien servir en les típiques barraques de fesolars o simplement per
a encanyar tomaqueres. Els usos eren, i són, abundants i diversos, però hem
arribat a un punt en el qual la batalla contra la canya sembla perduda.
Com
diuen que una imatge val més que mil paraules, a continuació he inserit una
fotografia que consta de dues parts, i en ella distingim el curs de la séquia
del Vedat en un lapse de seixanta anys. La part esquerra correspon a una ortofoto
de 2018 i en ella s’aprecia la séquia envoltada de canyars a dues bandes; a la part
dreta veiem una imatge de l’any 1956, on s’observa fàcilment com estaven de netes les vores. En el decurs de sis dècades, el paisatge ha patit una transformació que veritablement ens hauria de preocupar
tothora i no només quan plou a diluvi.
Vista aèria de la séquia del Vedat (Imatges: Institut Cartogràfic Valencià)
Fonts:
Francisco ATIENZAR i Xavier
CANYAMÀS, Les fonts d’Oliva. Iniciació a
l’estudi del patrimoni etnològic, Edicions Tívoli, Oliva, 2015.
Institut
Cartogràfic Valencià, Comparador de cartografia [en línia].
Any rere any, i sense defallir, continuem els olivers en la lluita pel tren
Gandia-Dénia; una infraestructura necessària per a facilitar la
connexió d’Oliva amb les localitats veïnes, alhora que també força important com a eix vertebrador de les comarques centrals. Fou el 10 de febrer de 1974 quan el
tren es va acomiadar de la nostra ciutat, i de llavors ençà només ha transitat per
la memòria dels qui ja pentinem el pèl blanc. Per aquells anys jo era un xiquet
que vivia a pocs metres de la via i recorde, com si fos ara, l’excitació de la
xicalla quan s’acostava el tren. Allà acudíem tots a veure’l de prop i dir
adeu als viatgers. De vegades, posàvem una pesseta sobre el raïl esperant que
el pes dels vagons la deixaren tan prima com una fulleta d’afaitar.
Estació d'Oliva (Foto: Jeremy Wiseman)
L'antiga línia
Carcaixent-Dénia es va inaugurar en 1864, però van haver de passar vint anys
perquè el tram Gandia-Dénia entrara en funcionament. Si mirem arrere, veiem que el tren va circular pel nostre terme durant noranta anys, i en formà part de la
vida de diverses generacions d’olivers. La inauguració del tram que unia les
capitals de la Safor i la Marina Alta va esdevenir el diumenge 30 de març de
1884. Vegem la crònica informativa de com va transcórrer la jornada:
El acto de la inauguración, que no tuvo carácter
oficial, fue muy solemne, aunque deslucido por la lluvia, que no cesó en todo
el día. El Gerente de las obras Sr Moreno Campo invitó á los ingenieros de
obras públicas, á los altos empleados de la Sociedad del ferro-carril de
Almansa, periodistas y algunos amigos particulares, que en tren espacial fueron
de Valencia á Gandía. Allí se les unieron las autoridades y principales
personas de la ciudad ducal, y tomaron todos asiento en el tren inaugural, cuya
locomotora iba adornada con banderas y guirnaldas de flores. A los sónes de una
música, que iba en el mismo tren, rompió éste la marcha, despedido por los
vítores de la multitud. En Oliva y Vergel lo saludaron del mismo modo, y á
medio día llegó a Dénia, siendo recibido con vuelo de campanas, músicas y
aclamaciones.
La prosa periodística, pinzellada de lirisme, també ressenyava sobre la
nostra ciutat:
La primera estación es: la de Oliva, población
riquísima que compite con Gandía. Su apiñado caserío queda á mano derecha. La
línea cruza su extenso y fértil término, que se extiende mucho á Mediodía, y
sale de la provincia de Valencia cruzando el riachuelo de Molinell, cuyas
orillas son arenales bajos, que el afanoso labrador ha convertido en campos
utilizables.
D’ençà d’aquell dia han passat cent trenta-sis anys. Tant de bo que més
aviat que tard Oliva revisca una jornada inaugural de la línia fèrria
Gandia-Dénia, o almenys d’un primer tram fins a Oliva. Diuen que a la fe és l’últim
que es perd, doncs haurem de continuar resant a veure si es produeix el
miracle.
Fonts:
Almanaque para 1885,
Las Provincias, València, 1885.
Juanjo OLAIZOLA ELORDI, «Carcaixent-Dénia, ¿sesquicentenario
del primer tranvía?», Historias del tren
[en línia].
Manel ARCOS i MARTÍNEZ, «Un tren, una foto i uns quants records»,
dins Cabdells XII, AC Centelles i
Riusech, Oliva, 2014.
Estem davant d'un cognom toponímic basc que també ofereix la variant Miñano. A Vitòria (Àlaba) hi ha dos llogarets amb els noms de Miñano
Mayor i Miñano Menor, els quals se situen en l’origen del llinatge. Segons el
genealogista Mogrobejo, el significat etimològic del cognom equival a prat (terreny herbat).
Els Miñana van passar
al Regne d’Aragó i, des d’ací, al Regne de València. A la comarca de la Safor es
documenta per primera vegada el cognom a Palma de Gandia, en 1406, en la persona de
Jaume de Minyana, jurat del poble. El primer naixement registrat als arxius
parroquials saforencs fou el de Jerònima Minyana, batejada a l’església de Sant
Miquel Arcàngel de Palma de Gandia l’any 1524. I el primer matrimoni, també de
la mateixa parròquia, és de 1568 i va unir Jaume Minyana amb Susanna Vidal. Hui en dia, aquest cognom està repartit per tota la comarca de la Safor i la majoria dels seus portadors descendeixen de palmers assentats en altres poblacions veïnes.
Església romànica de San Vicente, Miñano Menor
Pel que fa a Oliva, hi havia diferents famílies cognomenades Minyana en el segle XVII. A l’església de Santa Maria es registra per primera vegada el
llinatge amb el bateig d’Eugènia Sebastiana Minyana Juan, en 1675. La xiqueta
era filla Miquel Minyana, de Potries, i de Laura Juan, de Villalonga. Per
contra, el primer casament documentat és de l’any 1680, i els consorts van ser
Josep Minyana Pérez, natural de Potries, i Joana Anna Turch Anderica, d’Oliva.
El
fet que el lloc de procedència identificara a bona part dels colons que s’establiren
als dominis de l’antiga Corona d'Aragó facilita a llurs descendents la coneixença
sobre l’origen familiar.
Fonts: Arxiu Parroquial de Sant Miquel
Arcàngel de Palma de Gandia, QL-01 (1524-1603). Arxiu Parroquial de Santa
Maria d’Oliva, QL-05 (1668-1747). Endika de MOGROBEJO, Diccionario etimológico de apellidos vascos, Wilsen Editorial,
Bilbao, 1987. Enric GUINOT, Els fundadors
del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.
Els mudèjars valencians, la població islàmica que
vivia al Regne de València, fou obligada a convertir-se al cristianisme arran
de la revolta de les Germanies allà pel 1525. Aleshores es convertiren en
moriscos o cristians nous i, en ser batejats, devien adoptar un nom cristià, però
conservaven el cognom familiar. Eixa conversió era en bona part aparent, per
tal com la majoria de la comunitat muslim continuava practicant d'amagat la religió del profeta Mahoma. Així les coses, en 1564 la repressió contra ells augmentà amb un
edicte que els prohibia parlar en la seua llengua, l'algaravia, i que, a
més a més, envestia contra altres trets identitaris de l’aljama, com la
vestimenta, el menjar, els costums, etc.
L'església de Sant Roc, construïda sobre l'antiga mesquita del Raval morisc.
Al barri del Raval, la moreria d’Oliva,
hi havia una mesquita que fou destinada al culte catòlic posteriorment a les
Germanies, i que en 1534 es convertí en parròquia sota l’advocació de sant Roc. Llavors,
els sacerdots vetlaven perquè la feligresia acomplira els ritus de la nova fe. Als
Quinque libri de Sant Roc hi ha casos
en què el rector amonesta a qui no actuava conforme al que establia l'Església. Vegem-ne un on s’imposa
als infractors una sanció econòmica d’un ducat, quantitat equivalent, dalt o baix, al sou
setmanal d’un jornaler:
A 21 de juliol de 1607, soterrí jo, Cristòfol Salelles,
prevere rector, a Cosme Palluix […] cristià nou […] però no cridaren per a ajudar a ben
morir i així fou executat en un ducat. [1]
També es conserven a l'Arxiu Històric Nacional processos de la Inquisició contra moriscos d'Oliva que mantenien els ritus islàmics. Heus-ne ací un exemple:
Barolomé
Curt, de moro Yuçeff [...], vecino del arrabal de Oliva, zapatero y labrador,
de cuarenta y cinco años. Fue procesado en 1591, testificado de ser gran
alfaquí y saber muy bien leer y escribir, lavar los cadáveres de los
moriscos y haber sobornado a algunos carniceros para que degollasen las reses a
la morisca. Fue condenado a abjurar de
vehementi, pagar diez ducados, tres años de galeras y destierro
perpetuo. [2]
Ja sabem com va acabar l'anomenat «problema morisc». Davant la forta resistència dels cristians nous a acceptar veritablement
el cristianisme, el marqués de Caracena signà en 1609 el decret d’expulsió
per manament del rei Felip III. Llavors, vora tres-cents mil moriscos van ser foragitats de la Península i la uniformitat religiosa s’imposava definitivament a l’Estat entorn d'un catolicisme omnímode i repressor.
[1] Arxiu Parroquial de Sant Roc d'Oliva, Quinque libri (1606-1623). [2] Ana LABARTA, «Inventario de los documentos árabes contenidos en procesos inquisitoriales contra moriscos valencianos conservados en el AHN de Madrid (legajos 548-556)», Al-Qantara. Revista de Estudios Árabes, vol. 1, núm. 1-2, 1980, pp. 159 i 160.
