OLIVA, CIUTAT MUNTANYOSA

La particular orografia d’Oliva ha permés conservar un ric vocabulari muntanyenc per a denominar les diverses elevacions del terreny del terme municipal. Es tracta d'un lèxic que els vells empraven per a definir amb exactitud les característiques morfològiques de cada tipus d’elevació.

 

Muntanya del Castellar, amb restes d'un castell islàmic baixmedieval

La toponímia muntanyenca s'ha anat perdent a poc a poc en la parla popular, però encara perviu en la cartografia. Recordar-la resulta una activitat ben didàctica. Vegem tot seguit algunes definicions del vocabulari comunament emprat i uns quants exemples del nostre terme.

Lloma: muntanya de poca alçària i de forma plana o arredonida.

     Lloma d'Enmig.

Molló: cim cònic d'una muntanya.

     Molló dels Corbs i mollonet de l'Ermita.

Muntanya: elevació natural del terreny, alt i amb pendent.

     Muntanya de la Creu, muntanya del Castellar, muntanya de Santa Anna, muntanyeta de Sant Pere, muntanyetes de la Foia, muntanyetes d'Oliva...

Penya: roca de grans dimensions i naturalesa pedregosa.

     Penya de Bascoms, penya de l'Àguila, penya de Migdia, penya de Mascó, penyes Aspres...

Pla: superfície llisa situada dalt d'una muntanya.

     Pla de Bascoms, pla del Carritxar, pla de les Covatelles, pla dels Frares...

Puig: elevació del terreny que sobresurt del relleu circundant.

     Puig dels Frares.

Pujol: Puig menut.

     El Pujalet.

Serra: cadena o alineació de muntanyes.

     Serra de Gallinera, serra de Mostalla i serra Negra.

Tossal: elevació del terreny no massa alt ni de pendent molt pronunciat.

     Tossal de la Creu, tossal de l'Almuixic, tossal Gros, tossalet de la Moneda, tossalet de Doix.





Font:
Acadèmia Valènciana de la Llengua (AVL), Secció d'Onomàstica, Toponímia dels pobles valencians. 
  

EL LLINATGE MORATÓ A OLIVA

Llinatge molt antic, l’origen del qual el lingüista Francesc de B. Moll situa en un diminutiu de moro. A Cardedeu (Barcelona) hi ha el paratge Pla de Can Morató, el topònim al·ludeix a una antiga masia rural reconvertida en lloc de celebració d’esdeveniments. 

Es documenta la presència d’aquest cognom al Regne de València posteriorment a la conquesta cristiana. En el Llibre del Repartiment de València apareix fins a cinc vegades escrit sota la forma Moraton. Un dels registres anomena una dona entre els beneficiats per les donacions reials a Gandia: Pereta de Moraton /et filio tuo Arnaldo/ domos in Candia et III jovatas terre in Beniato (A Pereta de Morató, i al teu fill Arnau, unes cases a Gandia i tres jovades de terra a Beniato). En els segles XIII i XIV hi havia cases amb aquest llinatge a Gandia (1244), Albal (1244), Cocentaina (1248), Peníscola (1248-1251), València (1354-1373), Dénia i Xàbia (1381), Morella (1396), etc.

El mas Can Morató, prop de Cardedeu

Pel que fa a Oliva, veiem el cognom Morató en un document de 1558, hi figura Guillem Morató, habitador de la Vila. El primer bateig registrat d’un Morató és de 1615, a la parròquia de Sant Roc, i correspon a la xiqueta Elisabet-Josepa Morató Pérez, filla de Batiste i Francisca. En Santa Maria consta el primer casament d’un baró l’any 1628. Els consorts van ser Joan Morató Pedrós i Úrsula Santorum Esteve. En el fogatge de 1646 hi ha cinc cases amb aquest cognom, els caps de casa eren: Francesc, Joan, Mateu, Josep i la viuda de Francesc Morató.

Fonts:

Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva, QL-04 (1624-1668).

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, QL-01 (1606-1623).

Arxiu Regne de València, Generalitat, Veïnat del Regne de València (1646).

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. III, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.

Jaime J. CHINER GIMENO, «Aportación a la antroponimia del condado de Oliva: las tomas de posesión de don Serafín Centelles», dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, núm. 49.

Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.

LA COMTESSA IL·LUSTRADA MECENES DE GOYA

María Josefa, XIV comtessa d'Oliva

(Oli de Francisco de Goya)

Al llarg dels segles, el títol nobiliari de Comte d’Oliva va estar cinc vegades en mans femenines. Una d’aquestes aristòcrates fou María Josefa de la Soledad Alonso Pimentel y Téllez-Girón. Una dama d’alt llinatge, nascuda a Madrid en 1752, que arrossegava un enfilall de títols nobiliaris: comtessa-duquessa de Benavente, princesa d’Anglona i d’Esquilache, duquessa de Gandia, marquesa de Llombai, comtessa de Mayorga, etc., etc.; i així fins a sumar-ne vint-i-sis. María Josefa fou l’única supervivent d’entre cinc germans i a la mort de son pare, Francisco Alonso Pimentel-Vigil de Quiñones y Borja-Centelles, es convertí en la XIV comtessa d’Oliva. En 1771 es va casar amb un cosí, Pedro de Alcántara Téllez-Girón, IX duc d’Osuna. Amb aquesta unió, el comtat d’Oliva quedava lligat a la casa d’Osuna, una estirp força important a Espanya. El matrimoni va tenir una prolífica descendència. Malgrat la mort de quatre criatures, una rere altra, per causa de l’alta mortalitat infantil de l’època, posteriorment encara en van nàixer cinc més que van assolir l’edat adulta.

 

María Josefa era una dama culta i de gustos refinats captivada per la Il·lustració, un moviment cultural i filosòfic d’influència francesa. La seua inquietud intel·lectual la dugué a interessar-se pels assumptes polítics i sempre estava oberta a qualsevol afer relacionat amb les ciències o les arts. La comtessa va ser la primera presidenta de la Junta de Damas de Honor y Mérito, una associació filantròpica femenina creada pel rei Carles III a l’estil de la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País, organització composta exclusivament per homes, però a la qual pertanyé María Josefa com a sòcia de mèrit. La Junta va desenvolupar diverses accions orientades al gènere femení. Entre d'altres, va assumir la gestió de les recentment creades escoles d’oficis, anomenades «Escuelas Patrióticas»; també de la borderia de Madrid, a fi de reduir la mortalitat infantil; i col·laborà activament en la presó de dones, oferint cursos de capacitació a les recluses perquè pogueren aprendre un ofici que els facilités la inserció en la societat.

 

Els ducs d'Osuna i llurs fills
(Oli de Francisco de Goya)

Els ducs d’Osuna van construir un palau a Madrid anomenat El Capricho, situat a l’Alameda d’Osuna. El nom, per si mateix, ja manifestava les ambicions dels esposos. L’edifici va ser lloc d’encontre d’aristòcrates i artistes. Per allà passaven còmics, ballarines, escriptors, músics, poetes, pintors... Podem dir que es va convertir en el centre de la intel·lectualitat a la capital d’Espanya. María Josefa fou mecenes de nombrosos artistes, entre els quals hi havia el pintor Francisco de Goya, qui va retratar la comtessa i la seua família. Certament, els ducs no escatimaven un real i, com se sol dir, disparaven amb pólvora de rei. A pesar de ser una de les famílies més riques d’Espanya, l’alt tren de vida els comportava quantioses despeses que sovint es traduïen en greus problemes financers. El duc va finar en 1807. L’any següent, amb la invasió napoleònica de la Península, la família es va refugiar a Cadis, ciutat on va romandre durant cinc anys.
 

Façana del palau El Capricho

Després d’una llarga vida xafant moqueta, María Josefa Alonso de Pimentel, XIV comtessa d’Oliva i duquessa consort d’Osuna, va morir a Madrid en 1834 als huitanta-dos anys. Val a dir que la seua vida fou un cúmul d’experiències apassionants. Aquesta noble ha passat a la història com la «Duquessa Il·lustrada», i no hi ha cap dubte que la seua influència fou determinant en el canvi social i cultural que la nació va viure durant la primera meitat del segle XIX. Al capdavall, podem dir que fou una de les últimes grans aristòcrates de l’Antic Règim.

Fonts:
mcnbiografias.com
Real Academia de la Historia
 

SOBRE L'OLIVA ROMANA

Què trobem hui en dia del nostre passat romà? Només uns pocs vestigis ens recorden que als verals d’Oliva hi va haver assentaments romans fa dos mil·lennis. La victòria de Roma sobre Cartago (Guerres Púniques), als segles II i III aC, fou l’inici de la romanització de la península Ibèrica. Tanmateix, els historiadors centren l’assimilació definitiva de l’àrea a partir del segle I aC, sota els governs de Juli Cèsar i Octavi August. Aleshores, per Oliva transcorria la Via Dianium, una calçada romana que els investigadors fan coincidir al nostre terme amb els camins vells de Piles i Dénia.

D’altra banda, els arqueòlegs certifiquen un nucli econòmic de relativa importància a Oliva amb el descobriment de les terrisseries romanes. Aquesta indústria s’emplaçava a la zona dels actuals carrers del Santíssim i del Mestre Chapí, i encara hui podem visitar les ruïnes d’un forn romà conservat al soterrani d’un edifici de vivendes. Les excavacions van traure a la llum restes de ceràmica, com les famoses àmfores oleàries i vinàries, llavors tan necessàries per al transport de l’oli i el vi, àmfores que podem contemplar al Museu Arqueològic.
 

Dos models d'àmfores romanes
(Museu Arqueològic d'Oliva)

De la producció d’oli i vi a la Península ja en parlava el geògraf, escriptor i viatger Estrabó: «Pel que fa a oliveres, figueres, vinyes i altres plantes semblants, de totes hi ha a la costa d’Hispània». Les àmfores oleàries no es reutilitzaven i eren destruïdes. Aquesta pràctica és l’origen d’un tossalet que hi ha a Roma, il monte Testaccio, que com el seu nom indica, està format pels testos de ceràmica allí acumulats. El turó ocupa una superfície de 20.000 metres quadrats i fa una alçada de 50 metres.

Al segle XVII, Gaspar Escolano tractava sobre l’empremta romana a Oliva en parlar de «los muchos cimientos, pilastras, frisos y cornisas que cada día se desentierran en sus contornos». Al nostre terme s’han trobat algunes laudes sepulcrals. Vegem un exemple d’inscripció romana en una làpida procedent d’Elca que estava ubicada, segons Gregori Maians, en una ermita dedicada «a los Santos José, Alberto y Agustín»:

Publio Atellio, Publii filio, Galeria, Verecundo, annorum triginta [...]. 
(Publi Ateli Verecundo, fill de Publi, de trenta anys, de la tribu Galèria [...].)

Fixem-nos en el tercer nom del finat, el cognomen, el qual feia referència a alguna característica física de la persona o d’algun avantpassat. En aquest cas, verecundo significa «vergonyós». Per contra, la tribu Galèria al·ludeix a una divisió territorial de l’antiga Roma per a exercir el dret a vot. A la tribu s’adscrivien els individus que gaudien de la ciutadania romana en certes colònies d’Hispània. Vegem ara un altre exemple de làpida en què la difunta és una esclava alliberada:

Munatia, Quinti liberta, Fausta, hic sita est.

(Munàtia Fausta, lliberta de Quint, ací està soterrada.)

A principi del segle XX, el cronista de València, José Martínez Aloy, manifestava que a cal metge Casimiro Guillermoti, sítia al carrer de les les Moreres, s’havia encastat al brocal d’un pou una llosa funerària amb aquesta inscripció:

Mystes, annorum X, hic situs est.

(Mistes, de deu anys, ací està soterrat.)

Làpida funerària trobada a Oliva
(Museu Arqueològic d'Oliva)  

A banda d'això, la historiografia diu que en època romana hi havia a la falda de la muntanyeta de l’Almuixic un nucli de població anomenat Elca, el qual que va romandre habitat durant el període islàmic. A la zona es van trobar, en 1951, un nombre important de monedes d’època califal. L’indret apareix mencionat en el Llibre del Repartiment de València i fou una de les donacions del rei Jaume I al noble Carròs. A Elca hi havia una ermita dedicada a sant Albert, però va ser derrocada. El motiu fou que es va construir la nova, que hem mencionat abans, dedicada als sants Josep, Albert i Agustí a Benifarés, antic llogaret de moriscos situat a la partida rural de Sant Josep.
 

Monedes trobades a Elca
(Museu Arqueològic d'Oliva)

Altrament, Escolano deia que en la construcció del convent de Santa Maria del Pi es van emprar «piedras muy grandes y muy labradas, con sus letreros de tiempos de los romanos» procedents d’Elca. El cenobi franciscà es va bastir a mitjan segle XV al lloc on actualment s’emplaça l’ermita de Sant Antoni, però el terratrémol de 1598 el va destruir, i amb ell es perdé bona part del llegat romà que allà hi havia.

Fonts:

Antonio MESTRE SANCHIS, Gregorio MAYANS Y SISCAR, Epistolario III: Mayáns y Martí, Publicacións de l’Ajuntament d’Oliva, 1973.
Antonio VALCÁRCEL PÍO DE SABOYA, Inscripciones y antiguedades del Reino de Valencia, 1852.

Enrique PLA BALLESTER, «Prehistoria y protohistoria», dins Iniciación a la historia de Oliva, València, 1988.

ESTRABÓN, Libro tercero de la geografia, Viuda de Ibarra, Madrid, 1787.

Fidel FITA COLOMÉ, «Nuevas inscripcions romanas y hebreas», dins Boletín de la Real Academia de la Historia, t. 47, 1905.

Gaspar ESCOLANO, Segunda parte de la Década primera de la historia de la insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Pedro Patricio Mey, València, 1611.
Rosa ENGUIX ALEMANY i Carmen ARANEGUI GASCÓ, Taller de ánforas romanas de Oliva (Valencia), Diputación Provincial de Valencia, València, 1977.

EL CONVENT DE NOSTRA SENYORA DEL PI

A mitjan segle XV, Francesc de Centelles, qui havia de ser el primer comte, va sol·licitar al vicari provincial de l’orde a Aragó la fundació d'un convent de franciscans a Oliva. La petició va prosperar i, l'any 1448, els primers frares arribats s'instal·laren a l’ermita dels Pins, situada on actualment es troben les ruïnes de l’ermita de Sant Antoni. Els religiosos hi construïren un edifici modest, que s’abastia de l’aigua de la font del Beat Nicolau (hui coneguda com a font de Sant Antoni) per als usos quotidians i agrícoles. 

Tanmateix, l’any 1598, un terratrémol va destruir el convent, i els franciscans van haver de ser hostatjats al palau comtal d’Oliva fins que se'n poguera edificar un de nou.

La font de Sant Antoni raja des de temps immemorial
(Foto: Les Fonts d'Oliva)

L’any següent s’iniciaren les obres del nou monestir, extramurs de la Vila, en un terreny cedit pel seté comte, Carles de Borja-Centelles. L’edifici, batejat com a convent de Santa Maria del Rebollet, fou inaugurat el 4 d’octubre de 1606, festivitat de Sant Francesc d’Assís. El poble d’Oliva va contribuir econòmicamen a sufragar part del cost de les obres; i es diu que fins i tot el rei Felip III va coadjuvar amb 100 ducats. La comunitat franciscana va romandre al nou cenobi fins a l'any 1835, quan un reial decret, conegut com  «la desamortització de Mendizábal», suprimia els convents i monestirs a fi de recaptar recursos per a l’Estat. Aquella mesura va afectar el convent franciscà d’Oliva, i vint-i-quatre frares hagueren d’abandonar-lo. Amb la desamortització, l’immoble fou venut i destinat a diferents usos.

En 1853, l'església fou adquirida per terciaris franciscans, que en recuperaren l’ús religiós. Novament, hi fou instal·lada la imatge de la Verge del Rebollet, fins aleshores custodiada a l'església de Santa Maria. Més tard, mossén Juan Bautista Escrivà comprà el convent i, en 1902, el cedí a la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat perquè el destinaren a col·legi. 

El papa Pius XI va declarar la Verge del Rebollet patrona d’Oliva el 8 de març de 1922. Durant la dècada dels anys trenta del segle XX, el primitiu campanar de l’església i part del temple van ser derrocats per a eixamplar la carretera nacional 332.

 

Arc cegat d'accés a la desapareguda capella de la Comunió o del Natzaré

Fonts:

Domingo SABATER SALELLES, Hermandad de sacerdotes y religiosos de Oliva, 2015.

Francisco Borja MILLET PEIRÓ, El caballero «Carròs». Nobles y «cabuts», La Font d'en Carròs, 2012.
Juan BLAY NAVARRO, Documentos y datos para la historia de la ciudad de Oliva, València, 1960.

UNA ALQUERIA ISLÀMICA A LA PARTIDA DE SANTA FE

Hi ha una zona a Oliva, situada entre el barranc de la Lloseta i el barranquet de l’Elca, coneguda com la Pedrera o la mina dels Gòrios. S'emplaça a la partida rural de Santa Fe i, a principi dels anys setanta del segle passat, va ser protagonista d’una interessant troballa arqueològica. Mentre les excavadores desmuntaven els vells bancals de garrofers i oliveres, hi van aparéixer vestigis d'antigues construccions. Malgrat la destrossa que la maquinària havia causat al conjunt arqueològic, el funcionari municipal Salvador Climent va poder examinar l’entorn i classificar les restes de ceràmica aparegudes.

 

Concretament, al jaciment hi havia els murs d’una casa, més de vint sitges subterrànies per a l’emmagatzematge de productes, una estructura circular, una zona empedrada (possiblement part d’un pati) i tres sepultures. La ceràmica, quasi tota asclada, identificava restes d’olles, cànters, gerres, cassoles, bols, rentamans, cadufs, fioles, llibrells, ataifors, etc. Els arqueòlegs han denominat el lloc el jaciment medieval de Santa Fe, i, segons la datació de les restes, consideren que es tractava d’una alqueria musulmana del segle X, anterior a la conquesta cristiana.

 

Vista aèria de la pedrera de Santa Fe
(Imatge: Google Earth)

Oliva compta amb diversos jaciments arqueològics catalogats, reminiscències de cultures antigues que han habitat aquesta terra. Però, davall  dels nostres peus, encara hi resten moltes coses per descobrir, esperant eixir a la llum i revelar-nos nous capítols perduts de la nostra història.   

 

 

 

Font:

André BAZZANA i Salvador CLIMENT, «El yacimiento medieval de Santa Fe de Oliva (Valencia). Estudio de su cerámica», dins Noticiario Arqueológico Hispánico, núm. 18, Ministerio de Cultura, 1984, pp. 255-339.    

EL LLINATGE SÒRIA A OLIVA

Cognom toponímic que durant l’Edat Mitjana identificava els repobladors naturals de Sòria assentats als territoris conquerits pels cristians. La documentació medieval recull el cognom als antics regnes d’Aragó i València. Al Llibre del Repartiment de València, on es registraven les donacions fetes pel rei Jaume I, figura Guillem de Sòria entre els beneficiaris a la ciutat de València en 1239. També hi apareix Martí de Sòria, el qual va rebre al barri de Daroca, a València, les cases d’Ali Arravahi l’any 1279. I en un veïnat de Cocentaina, de 1269, consta un tal Gomiz de Sòria.

Al llarg del segle XIV, veiem el cognom en diversos pobles del regne: Oriola (1300-1314), Onda (1310-1322), València (1354-1373), Catí (1396), Forcall (1396) i Portell (1396). En el morabatí de Gandia de 1373 trobem Guillem de Sòria, identificat com a saig (oficial de Justícia) i originari de la comarca catalana del Bages. També del mateix lloc provenia un altre Sòria assentat a Morvedre, segons el morabatí de 1421.

 

A Oliva es documenta el llinatge a partir del segle XVII. En un memorial de 1611, sobre cases i hortes del Raval, figura Josep Sòria. Aqueix mateix any era batejada a la parròquia de Sant Roc Anna-Maria Sòria Company, filla de Josep i Àngela, un matrimoni del Palomar que s'havia establit al Raval després de l'expulsió dels moriscos. El primer casament, també a l’església del Raval, va unir Joan Sòria Company amb Joana-Anna Salelles Ripoll en 1636. Posteriorment, el fogatge de 1646 identifica tres veïns cognomenats Sòria al cap d’una casa o foc: Joan, Josep i Francesc. Possiblement tots tres foren família. 
 

Vista del Parc Sòria a Cholula, Mèxic.

Fill d’Oliva va ser Vicent Sòria Pons (1844-1905), conegut com a fra Humil Sòria, frare franciscà molt popular amb fama de miracler i que actualment està en procés de canonització. El seu fill, Miquel Sòria Català (1870-1948), també fou religiós franciscà i va exercir durant molts anys la seua vocació sacerdotal a Mèxic, país on va patir persecució i martiri. Allà va ser guardià del monestir Sant Gabriel Arcàngel, al municipi de San Pedro Cholula (estat de Puebla). En reconeixement a la labor de fra Miquel a terres mexicanes, les autoritats de Cholula van dedicar a la seua memòria un parc públic, el qual és conegut popularment com el Parque Soria. Aquesta zona d'esplai se situa als peus del santuari de Nostra Senyora dels Remeis, erigit al cim de la Gran Piràmide txolulteca, una construcció precolombina que rau oculta davall de tones i tones de terra fèrtil.  

 

 

 

 

Fonts:

Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva (APSRO), QL-01 (1606-1623), QL-02 (1624-1652).

Arxiu Regne de València (ARV), Generalitat, Veïnat del Regne de València, llib. 4.829.

Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.

José CASTELL BOMBOÍ, Hijos de Oliva al Servicio de la Iglesia, Oliva, 2003.

Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.

 

OLIVA, PROVÍNCIA D'ALACANT (1833-1847)

La divisió provincial d'Espanya, d’inspiració liberal i prevista en la Constitució de 1812, fou impulsada en 1822 durant el Trienni Liberal (1820-1823). La nova organització administrativa del territori nacional dividia el Regne de València en quatre províncies: Castelló, València, Xàtiva i Alacant. Oliva, al remat, quedava inclosa en la demarcació xativina. Amb aquesta distribució territorial se suprimien les històriques governacions que, fins llavors, havien estructurat administrativament el reialme valencià. Però, en 1823, França va enviar a Espanya, a petició del rei Ferran VII, un exèrcit, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, a fi d'aniquilar el liberalisme i reinstaurar el règim absolutista. Començava així la Dècada Ominosa, caracteritzada per la repressió contra els liberals i la tornada a la uniformitat de l’Estat espanyol.

 

Amb la mort del monarca, en setembre de 1833, la viuda, Maria Cristina de Borbó, va assumir la regència fins que la infanta Isabel fora major d’edat. Aviat la reina va afrontar la reforma política i administrativa de la nació. Encara no feia un mes de la mort el rei, el polític Javier de Burgos fou nomenat secretari d’Estat de Foment i en només trenta-dos dies va impulsar novament la divisió provincial. Amb el Reial Decret de 30 de novembre de 1833, Espanya es dividia en 49 províncies i 14 regions; i el Regne de València quedava conformat per les províncies de Castelló, València i Alacant, poc dalt o baix com les coneguem hui en dia.

 

Detall d'un mapa de 1843 on s'observa la delimitació del partit judicial de Pego
(Font: Institut Geogràfic Nacional)

En ser suprimida la província de Xàtiva, Oliva va quedar inserida en la d’Alacant, el límit septentrional de la qual abraçava fins a Gandia. L’any següent, un nou reial decret incorporava Oliva al partit judicial de Pego. Ja en 1836 va haver-hi una primera modificació dels límits provincials i Gandia, Albaida i Ontinyent passaven a la província de València. Tanmateix, Oliva va haver d’esperar fins a 1847, quan una nova ordenació territorial l’annexionava definitivament a València.

 

Aquesta és, a grans trets, la història del provincialisme espanyol i la dels catorze anys en què Oliva va pertànyer a la província d’Alacant, així com del bienni en què va estar en la de Xàtiva. La configuració de l'Estat dissenyada en el segle XIX va perdurar més o menys inalterable fins a la creació de les comunitats autònomes, estructura territorial contemplada en la Constitució de 1978.

 

 

 

 

 

Fonts:

Federico MARTÍNEZ RODA, La división provincial y el final del Reino de Valencia, Real Academia de Cultura Valenciana, València, 2011.

Gaceta de Madrid, 3 de desembre de 1833 i 23 d’abril de 1834.

Joan Carles MEMBRADO TENA, «La división territorial valenciana: antecedentes, problemas y política de la Generalitat», dins Investigaciones Geográficas, núm. 59, Universitat d’Alacant, 2013.

L'ALTRA CASA D'ALONSO

La desapareguda Casa d’Alonso era un edifici senyorial construït en la primera meitat del segle XVIII i ocupava l’actual plaça de la Raconada d’Alonso, entre els carrers de l'Església i de les Tendes. Era la casa pairal dels Ciscar i ací va nàixer, en 1760, Gabriel Ciscar, marí, matemàtic i regent d’Espanya. Curiosament, l’immoble ha passat a la història com la Casa d’Alonso, i cal explicar el perquè. Un dels últims propietaris fou José Vives Ciscar (1852-1892), jurista i historiador. Estava casat amb María Consuelo Alonso de Medina i Miquel, nascuda en 1863, filla de Federico Alonso de Medina Pastor i María del Carmen Miquel i Martínez, un matrimoni d’hisendats amb casal familiar a Muro.

 

José Vives i María Consuelo Alonso de Medina residien a València i van ser pares d’almenys quatre fills, segons consta als arxius parroquials. Tanmateix, a la mort de José Vives només en vivien tres: María Luisa, María Teresa i Fernando, els quals van heretar les propietats de son pare a Oliva. En esclatar la Guerra Civil en juliol de 1936, María Luisa i Fernando, de tendència dretana, van ser detinguts per milícies incontrolades i posteriorment afusellats a València. Per contra, María Teresa, religiosa de l’Orde de les Germanes Missioneres Catequistes, va sobreviure i, acabat el conflicte, cedí la casa familiar d’Oliva a les monges clarisses, ja que el seu convent havia estat destruït durant la guerra. Una vegada bastit el nou cenobi de les clarisses al lloc on actualment el coneixem, María Teresa Vives va vendre la casa a l’Ajuntament.

 

La desapareguda Casa d'Alonso a Oliva

El vell casalot dels Ciscar fou enderrocat per a construir un nou edifici que seria la casa dels mestres. Però aquest també va ser derruït a finals del segle XX, i la zona es reconvertí en un jardí circumdat per places d’aparcament de vehicles. Malgrat això, el record de la casa senyorial ha quedat reflectit en el nom de la plaça i també nomina la comissió fallera que cada any planta allà el seu monument.

 

D’altra banda, a la vila de Muro s’hi conserva el casal dels Alonso de Medina a la plaça del Palau de la Senyoria. L’edifici, del segle XIX, també és anomenat Casa d’Alonso i llueix al frontispici l’escut heràldic del llinatge. Fa uns anys, la família Alonso va cedir l'immoble al projecte Microvinya per a usos diversos. Si us abelleix conéixer el Palau i la Casa d’Alonso de la vila de Muro, premeu al vídeo que adjunte tot seguit.

 

 

 

 

 

 

Fonts:

Ajuntament de Muro.

Arxiu Parroquial de Sant Esteve de València.

Juan BLAY NAVARRO, Historia de la Ciudad de Oliva, ECIR, València, 1960.

Salvador CARDONA MIRALLES, «La Casa de Alonso», dins Cabdells VII, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2009, pp. 185-221. 

ALICAXET, CORSARI BARBARESC D'OLIVA

Abdallah Alicaxet era un morisc d’Oliva que va sortir del Regne de València en 1556 cap a l’Imperi Otomà quan tenia uns vint anys, juntament amb la família. Es va establir al nord d’Àfrica, al poble de Sersell, en un territori anomenat Barbaria. D’ell sabem que va participar en 1571 en la batalla naval de Lepant, la qual va enfrontar les naus cristianes contra els turcs otomans. Alicaxet havia estat mariner mentre vivia a Oliva i, una vegada instal·lat a Sersell, va armar un bergantí de dotze bancs amb el qual solcava la Mediterrània i assaltava vaixells per a robar i captivar cristians que després venia a Alger. També tornava regularment a la Península a fi de transportar il·legalment a Barberia altres moriscos que desitjaven fugir.

 

Però un dia de 1576, el corsari Alicaxet fou capturat per les galeres d’Espanya i conduït a les presons de la Inquisició. Al calabós estant, un jesuïta que parlava l’algaravia, dit Jerónimo de Mur, va intentar de totes les maneres possibles que abjurara de la seua religió, però Alicaxet li va dir «que era net de moro, fill de moro i que volia ser moro, i que son pare havia estat batejat a la força». Així les coses, el Tribunal de la Inquisició el va condemnar per apostasia i fou cremat viu a la ciutat de València el 4 de novembre de 1576. Per l'actitud de fermesa demostrada, com que no volgué renegar de la seua fe, Alicaxet està considerat una de les principals figures del martirologi musulmà, ja que va declarar, in articulo mortis, que era moro i moro volia morir.

 

La batalla de Lepant, oli d'Andries van Eertvelt

Un germà d’Alicaxet, de nom Cajetta, en assabentar-se del seu captiveri, va comprar a la ciutat d’Alger un sacerdot que havia estat segrestat a la costa de Tarragona, amb l’objectiu d’alliberar Alcaixet per mitjà d’un intercanvi. El religiós era fra Miquel d'Aranda, de l'orde militar de Montesa. Durant uns mesos, Cajetta el va tenir com un esclau fent-lo treballar de sol a sol, mentre li prometia la llibertat si feien el mateix amb el germà. Malgrat tot, les seues intencions no van arribar a bon port, i quan li comunicaren que Alicaixet havia mort cremat a València, va decidir fer el mateix amb el frare. Llavors, el va conduir des de Sersell fins a Alger. Una vegada arribats, va insistir a dur endavant la venjança i, finalment, aconseguí el permís del governador (el bei) d’Alger per a matar el frare.



Antiga cartografia de Barbaria

El 18 de maig de 1577, fra Miquel d’Aranda va patir el seu particular calvari. Fou conduït des de la cel·la on restava fins a la marina, lloc on havia de ser occit. Feu el trajecte acompanyat per una caterva de vàndals que li lliuraren tota mena d’insults, agressions i humiliacions. En arribar a la platja, el van lligar a una àncora de ferro que hi havia preparada a manera de patíbul. Tot seguit, Cajetta l’insulta, intentà arrencar-li la barba a estirons i l’apedregà amb força. La multitud allí concentrada victorejava les accions del moro i àdhuc participava en la lapidació. A l'últim, envoltaren el frare amb llenya i li calaren foc; i així van estar fins que va quedar reduït a cendres.

 

Els martiris de fra Miquel d’Aranda i Alicaxet només significaren un capítol més del capciós argumentari que embabucava la societat d’aleshores, sacsejada contínuament pel conflicte religiós entre moros i cristians.

 

 

 

 

Fonts:

Antonio de SOSA, «Diálogo segundo de los mártires de Argel», dins Topographia e historia general de Argel, Valladolid, 1612.

Rafael CARRASCO, «Historia de una represión. Los moriscos y la Inquisición en Valencia 1566-1620», dins Áreas: Revista internacional de ciencias sociales, núm. 9, Universidad de Murcia.

Raja Yassine BAHRI, «Aportes culturales de los moriscos en Túnez», dins Revista de Historia Moderna, núm. 27, 2009.

Xavier CANYAMÀS, «Alicax i Cajetta, germans moriscos fugits a Alger, i el martiri de fra Miquel d’Aranda», dins Oliva en la Memòria, Ringo Rango, 2018.

TIRAR-SE A LES VIES DEL TREN

Quan jo era menut, jugava amb una xiqueta òrfena de pare. Segons contava m'explicava ma mare, l'home s'havia tirat a les vies del tren, és a dir, es va suïcidar. Recorde que l’expressió «tirar-se al tren» s’escoltava de tant en tant en aquells dies. Era la «solució» més ràpida quan u entrava al fosc túnel de la desesperació i no trobava l’eixida enlloc. Tenir la línia fèrria a prop no sempre era un avantatge, ja que quedava a l’abast de persones desesperades que volien posar el punt final a llurs vides. Morir tirant-se a les vies del tren era ―i encara ho és― ràpid i barat. Només calia acostar-s’hi i esperar pacientment l’arribada del comboi. Sovint els suïcides solien ser joves amb problemes, tot i que no sempre aconseguien el resultat esperat; a vegades només patien greus amputacions i quedaven tolits de per vida.

 

 

Amb el pas dels anys, l’hemeroteca m’ha fet recordar aquella xiqueta òrfena de semblant trist i cabells negres com la nit, amiga de jocs i companya en el despertar de la vida. Les velles cròniques periodístiques revelen episodis de suïcidis, o intents, viscuts a les antigues vies del poble; ingredients habituals de les pàgines de successos que a voltes convé desempolsegar. Vegem-ne uns quants exemples:

Una joven de 20 años, de Oliva, se arrojó a la vía al paso del tren núm. 656 de la línea de Carcagente-Denia, siendo destrozada. Ignorándose las causas que la impulsaron al suicidio [El Pueblo, 1 d’octubre de 1918].

Desde Oliva, comunicó el conductor del tren número 675 al jefe de la estación que en el kilómetro 39-900 se había arrojado a la vía un hombre de unos 20 años al paso de dicho tren. Éste paró inmediatamente, pero ya el infeliz era cadáver. El convoy le había separado la cabeza del tronco [El Pueblo, 27 d’agost de 1924].

También se nos entregó copia de otro despacho telefónico, éste del jefe de la estación de Oliva, en el que se manifestaba que a las 13’30 el tren número 675, que acababa de salir, detuvo su marcha a causa de haberse arrojado a su paso la joven Consuelo Tomás Morell, de 17 años, soltera y vecina de la localidad. La suicida quedó en la caja de la vía, pero con las piernas y una mano destrozadas. Fue llevada en grave estado al Hospital. Según declaró, había matarse por venir sufriendo una enfermedad [Las Provincias, 13 de setembre de 1924].

El vecino de Oliva, José Agud García, de 20 años, en la madrugada del domingo puso fin a su vida, arrojándose al paso de un tren de la línea de Carcagente a Denia. El suicida, antes de realizar el hecho, lo puso en conocimiento de las autoridades [El Pueblo, 5 d’abril de 1927].

El vecino de Oliva, Francisco Ivars Marín, de 42 años, se arrojó el domingo pasado al tren, procedente de Carcagente, quedando completamente destrozado. Se ignoran los móviles que le indujeron a tomar tan funesta resolución. El juzgado interviene en el asunto [El Pueblo, 7 de juny de 1927].

Actualment, el senyor Google ajuda els qui tenen pensaments suïcides. Només cal posar la paraula suïcidar-se, o una altra pareguda, al buscador d'internet i ràpidament surt el Telèfon de l’Esperança, atenció 24 hores al dia, set dies a la setmana. És una bona alternativa per als depressius juntament amb el treball dels psicòlegs, i millor que recórrer a les vies del tren. Vies que a Oliva ja són part d'un record llunyà.

 

1908-1909: CONSTRUCCIÓ DE LA CASA CONSISTORIAL

L’edifici de l’ajuntament d’Oliva, també anomenat casa consistorial, està edificat sobre una parcel·la de 536 metres quadrats. Aquest solar albergava originàriament la Casa de la Vila i cinc habitatges particulars que van ser adquirits per a construir el nou consistori. Juan Blay, antic cronista de la ciutat, conta haver conegut la fira en el solar de la Casa de la Vila «con sus barracas de cañizos, ventas de turrón, juguetes, mantas, etc...», i afirma que la primera pedra del nou edifici es va col·locar en 1887. No obstant això, la licitació de les obres va haver d’esperar fins a l’any 1908, com informava la premsa:

El día 7 del próximo mes de Julio, a las once de la mañana, se celebrará en la Ciudad de Oliva la subasta para la construcción de un edificio municipal destinado a Casa Consistorial, Juzgado y Escuelas, siendo el tipo a la baja, de 53.651’95 pesetas. Los planos, memoria y pliego de condiciones están de manifiesto en la secretaría de dicho Ayuntamiento.
 

Antiga postal de la plaça de l'Ajuntament

L’obra fou adjudicada als contractistes Fernando Molió, Juan Arlandis i l’arquitecte Joaquín M. Arnau. Uns dies més tard, la sàtira periodística envestia contra el tal Fernando Molió, qui resultà ser un conegut capellà:

Nos dicen de Oliva que hay allí un señor Molió, cura de oficio y cacique de profesión, que lo mismo interviene en asuntos políticos que en los negocios públicos, apoyado por cierto marqués. Ahora se ha metido a contratista de las obras de la Casa Consistorial, y da gusto verle arrastrar la sotana por los andamios. ¡Quién sabe si éste será un nuevo medio de comunicar más fácilmente con el Altísimo! Además, por múltiples causas bastante conocidas en aquellos pueblos, cuando en Gandía suena el nombre de Molió, todos dicen: ¡Sálvese el que pueda!

La primera pedra del nou ajuntament es va col·locar el 25 d'octubre de 1907. Mentre van durar les obres, les dependències municipals es van traslladar a la casa dels Maians, sítia al carrer Major. Segons el cronista Blay, la «solemne» inauguració va ser l’1 de juliol de 1909, però el diari alcoià La Defensa apuntava el dia 8, tal com llegim en l'edició publicada l'endemà. L’edifici albergava, a més dels despatxos destinats als funcionaris, habitatges per als mestres, escola i jutjat municipal.

 

 

 

 

 

Fonts:

El Pueblo, 10 de juny i 31 d’octubre de 1908.

Juan BLAY NAVARRO, Documentos y datos para la historia de la ciudad de Oliva, ECIR, València, 1960.