TRES OLIVERS AL CAMP DE MAUTHAUSEN

L'èxode republicà al final de la Guerra Civil va dur a l'exili francés vora mig milió d'espanyols. Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, en setembre de 1939, i la posterior invasió de França per part d'Alemanya, milers de refugiats republicans van caure en mans dels nazis i emplaçats en camps de concentració, indrets que ulteriorment esdevindrien en camps de treball i d'extermini.   

Alemanya va consultar a Franco sobre el destí que devia donar als republicans, però el dictador es va desentendre, ja que no els reconeixia com a espanyols. Aleshores, va deixar l'assumpte en mans de Hitler perquè fera amb ells el que considerara oportú. Més de nou mil espanyols van acabar als camps de concentració nazis, set mil d'aquests a Mauthausen-Gusen. Hom calcula que ací van morir al voltant de cinc mil, tant per les inhumanes condicions de vida com per haver estat afusellats, torturats, gasejats..., o inclús per haver estat enterrats vius.



Cadàvers amuntegats a Mauthausen

Al nord d'Àustria, a uns 20 km de Linz, s'ubicava el camp de concentració Mauthausen-Gusen. Ací treballaven en les pedreres de granit els reclusos amb millors condicions físiques. Sobreviure al duríssim treball en la pedrera era pràcticament impossible, però quan l'individu ja no suportava el quefer diari el seu destí no era altre que la mort. Entre els penats s'ha documentat la presència de tres olivers, un dels quals no va sobreviure a l'infern nazi i va perir a Mauthausen. Els altres dos van salvar la vida i foren alliberats el 5 de maig de 1945 per les tropes estatunidenques. Cal recordar que gràcies a un presoner espanyol, Francesc Boix, treballador del servei fotogràfic del camp, s'aconseguiren salvar les fotografies que provaven l'horror viscut allà. Durant els juís de Nurenberg, aquest material fou determinant per demostrar la culpabilitat dels jerarques nazis i que tots ells foren condemnats. Pel que fa als paisans olivers internats a Mauthausen, heus ací la informació recollida:

José Aunión Muñoz, àlies el Fonto, nascut el 19 d'agost de 1915. Va lluitar en la Guerra Civil, pertanyia al reemplaçament de 1936. Fou deportat a Mauthausen el 3 d'abril de 1941. Va sobreviure i alliberat el 5 de maig de 1945.

Vicente Cots Ortolá, nascut el 3 de gener de 1917. Va ser deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941. Va sobreviure i alliberat el 5 de maig de 1945.

Ricardo Pellicer Beneyto, àlies el Borjo, nascut el 2 de febrer de 1916. Va ser deportat a Mauthausen el 25 de gener de 1941. Número de presoner 57157. Va morir al camp de concentració el 14 de gener de 1942.



Alliberament de Mauthausen per tropes nord-americanes

En febrer de 2019, els tres olivers de Mauthausen van ser homenatjats a Oliva en un acte participat per la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, i per l'alcalde d'Oliva, David González. Com deia Ciceró: «La vida dels morts perdura en la memòria dels vius».  





Font: Benito BERMEJO i Sandra CHECA, Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), Ministerio de Cultura, 2006.

EMIGRANTS OLIVERS A AMÈRICA DEL NORD

En les primeres dècades del segle XX hi hagué un important moviment migratori vers Amèrica del Nord. Aleshores, molts valencians van buscar a l'altra banda de l'oceà una oportunitat per a millorar les seues condicions de vida. El nou continent oferia, a més de treball, uns sous elevats en comparança amb els que es pagaven a Espanya. La crisi agrícola que Oliva va patir l'any 1917 va ser el detonant perquè centenars de jornalers es veiessen obligats a emigrar. 

El viatge fins a Amèrica es feia en un transatlàntic de vapor i podia durar un mes. En arribar, els passatgers desembarcaven a l'illa d'Ellis (Nova York) i després, si superaven un senzill reconeixement mèdic, se'ls traslladava a la ciutat dels gratacels. Primerament, algunes quadrilles d'olivers s'adreçaren al Canadà, en 1913, per a treballar en la construcció de vies fèrries. El gruix de l'emigració, però, va estar els anys 1919 i 1920, i el seu destí era principalment la costa est dels Estats Units.


Imatge aèria de l'illa d'Ellis

Als arxius de l'illa d'Ellis s'hi conserva la informació dels immigrants que arribaven a Amèrica del Nord provinents de totes les parts del món. L'any 2016, i durant quatre mesos, hi vaig buscar qualsevol referència  respecte dels olivers que emprengueren l'aventura americana. El resultat de la recerca fou publicat en 2018 [1]; no obstant això, sempre he pensat que aquesta informació deu estar a l'abast de tothom i no raure solament en els fulls d'un llibre. Aleshores, si us ve de gust conéixer-la, cliqueu sobre l'enllaç que hi ha més avall.

Llista d'emigrants [2] 

[1] Xavier CANYAMÀS, «L'emigració olivera vers Amèrica del Nord a principis del segle XX», dins Oliva en la memòria, Ringo Rango, Madrid, 2018, pp. 159-191.

[2] Ibíd., pp. 162-190.

EL CANÇONER D'ÁLVARO MARZAL

Mare amb xiquet (oli de Van Gogh)

Álvaro Marzal García (1875-1960) fou un sacerdot i organista d'Oliva, gran amant del folklore valencià. Va recopilar un bon grapat de cançons i danses populars locals, que posteriorment foren publicades per la Diputació de València. Mossén Marzal era ben conscient del valuós patrimoni musical oliver i per això, decidí recollir-lo en el seu quadern de treball. Aquest patrimoni, malauradament, va caure en l'oblit amb el pas dels anys, però conforma un llegat important, herència dels antics. Al cançoner de Marzal hi trobem cançons de bressol, de treball al camp, humorístiques, religioses, nadalenques, danses i altres formes populars.

 

Fa uns dies, mentre  fullejava el susdit llibret, em vaig retrobar amb les cançons de bressol que antany es cantaven als xiquets de bolquers i que el temps sembla haver esborrat de la memòria col·lectiva. A banda del valor històric o sentimental, colpeix la senzillesa amb què foren escrites o, millor dit, ideades. Sovint n'hi havia prou que una mare, mentre engrunsava la criatura, entonara quatre frases repetitives perquè l'infant s'embeltira de seguida. 

Rememorar aquestes melodies també ens serveix per enyorar l'amor amb què mares i àvies ens acollien als seus braços. Tot seguit, us deixe dues cançonetes populars de bressol recopilades pel pare Marzal. Si algú vol les partitures, només  ha de demanar-les.

 

El meu xiquet que té son,

té son i vol adormir-se,

sa mare li cantarà,

sa mare li cantarà

catorze cançons o quinze.

Noni, noni, fes noneta

que la mare no té llet;

la poqueta que tenia

li la donà al porquet.

 

Font: Álvaro MARZAL, Cuaderno de música folklórica valenciana, núm. 11, Canciones y danzas de Oliva, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1961.

 

QUATRE GOTS DE VI I NAVAIXADES A BONDÓ

Els nostres avis i besavis, si pertanyien a les classes populars, treballaven de sol a sol i només descansaven els diumenges, el dia del Senyor. La vida d'un llaurador es reduïa al treball al camp, tindre cura de la família i del bestiar, pagar les rendes quan pertocava, resar perquè les pedregades no feren malbé les collites, acudir a missa primera els diumenges i festes de guardar ―els més devots―, i poca cosa més. Però  també tenien les seues distraccions: jugar als naips a la taverna, gaudir de les partides de pilota, eixir a caçar o a pescar, ballar les dansades els diumenges de vesprada, anar als bous alguna volta a l'any, etc. Fins i tot hi havia les visites d'amagat al «pati del bordell» dels més ardorosos. I quan plovia... doncs, com deia el meu avi, la deixaven caure, l’aigua.

Després d'una exhausta jornada terrera, aquests homes s'escapolien a la taverna a poqueta nit. Allí, entre tràngol i tràngol, parlaven i debatien sobre assumptes quotidians i de les misèries que els envoltaven. Però a vegades eren tant els tràngols que s'hi feien que la cosa acabava com el ball de Torrent. Antany era costum dur una navalla dins la faixa que generalment usaven en el treball diari i per a menjar. Sovint, en les xarrades taverneres, i quan els contertulians estaven, com se sol dir, ben xamats, en un tres i no res qualsevol discussió se n’anava de mare. Llavors, el més audaç no dubtava en «tirar mà» del sabre i endollar-li'l al rival sense mirar pèl ni conseqüències.
 

Oli de Cotrino

En el passat, aquesta trista circumstància es va donar a Oliva i, amb freqüència, l'incident es reflectia en la premsa diària. Els protagonistes solien ser joves imprudents i atapeïts als qui la sang els bullia com la cassola al forn, com diria el poeta. Vegem-ne un cas ocorregut en 1928:

Por asuntos particulares riñeron los vecinos José Felíu, de 23 años, y Vicente Salort Climent, de 25, haciendo uso éste de una navaja y mal hiriendo a Felíu. Conducido este último rápidamente a su domicilio, fue atendido y curado de primera intención por el facultativo don Demetrio Pi, que le apreció cuatro heridas en la región escapular izquierda y una sobre la tetilla izquierda de un centímetro y medio de profundidad, producidas todas ellas por un instrumento corto punzante. Pronóstico grave. Después de curado, fue trasladado al Hospital. El Salort fue detenido en su domicilio, pasando a los calabozos municipales. [1]

Vegem-ne una notícia posterior referida al mateix succés:

El pasado año unos alegres jóvenes celebraban la Nochebuena en una de la tabernas de Oliva. Hubo su algarada, sus villancicos y vino en abundancia, que terminó en tragedia la bulliciosa reunión. Llegaron a las manos en violento altercado, los mozos, y uno de ellos sufrió seis navajazos, que le dejaron en el suelo gravemente herido. El agresor fue procesado [...]. [2]

A vegades, les bregues veïnals eren molt més greus i acabaven fent tronar les escopetes. I també estaven a l’ordre del dia les lluites acarnissades entre membres de diferents famílies. Fos com fos, els subjectes implicats acabaven rendint comptes davant la justícia.

[1] Las Provincias, 28 de desembre de 1928.

[2] El Pueblo, 21 de novembre de 1929.

REBOLLET, OLIVA, MEDIONA I ELCA

Les donacions fetes pel rei Jaume I durant el segle XIII, després de la conquesta del Regne de València, van quedar documentades en el Llibre del Repartiment. Ací, els escrivans registraven les donacions en favor dels vassalls a qui el rei beneficià pels seus serveis a la Corona. Alguns s’han referit a aquest llibre com «el repartiment del botí». És palés que tota conquesta suposa prendre el que és d’u per a donar-li-ho a altri, però no anem nosaltres a jutjar allò que són fets històrics, els quals només emprem com a font de coneixement.

Entre els topònims més propers a nosaltres que vegem al Llibre del Repartiment tenim Rebollet, Oliva, Mediona i Elca. Aquests indrets conquerits als sarraïns es van concedir a un noble anomenat Carròs, el qual participà tant en la conquesta de Mallorca com en la de València.


Ruïnes del castell de Rebollet

El 13 de febrer de 1249, els escrivans registraven les donacions de les alqueries de Mediona i Elca: 

A Carròs, l’alqueria de Mediona i la d’Elcha [Elca], com a heretat, a perpetuïtat, a excepció dels clergues i dels religiosos.

Uns dies més tard, el 17 de febrer, es van formalitzar altres donacions:

Per Nós i els nostres successors donem i concedim a vós, Carròs, fill del comte Alamany, i als vostres successors, a perpetuïtat, tota l’heretat erma i poblada que l’alcaid de Xàtiva i son pare posseïen i tenien o devien tenir per alguna causa a raó en els termes de Robole [Rebollet] i de Mediona i d’Oriba [Oliva]. I us concedim que aquesta heretat la tingueu vós i els vostres successors per alou propi, franc i lliure, a perpetuïtat, perquè en disposeu lliurement vós i els vostres successors i a favor de qui vulgueu, a excepció de clergues i eclesiàstics.

Al llarg dels anys, els investigadors han intentat ubicar dins del terme d’Oliva les alqueries d’Elca i Mediona. Gregori Maians situava Elca prop del tossal de l’Almuixic, lloc on van aparéixer vestigis d’un passat romà, com ara làpides, i, posteriorment, monedes d’època andalusina. Hui en dia, amb el nom d’Elca es denomina una partida rural sítia al sud-oest de la ciutat. Segons Abel Soler, historiador coetani a nosaltres, el topònim esdevé de l'àrab Halqa, amb el significat de "paratge rodat de muntanyes".

Pel que fa a Mediona, hom creu que fou deshabitada en el segle XIV. L’historiador Camarena Mahiques parla d’una partida amb aquest nom al segle XVIII, també anomenada Casals, i situa el seu possible origen en una vil·la romana. Tanmateix, Gregori Maians tenia terres a la partida rural de Mediona que limitaven amb el camí reial de Dénia (ara conegut com el camí Vell de Dénia). Aquesta darrera ubicació és, així doncs, més fiable. 

Respecte del significat del topònim, l’historiador denier Roc Chabàs diu que en «bajo latín» significaria «la d’enmig»; és a dir, devia fer referència a un nucli poblacional situat entre altres dos. En canvi, alguns investigadors creuen que etimològicament Mediona té un origen àrab per la seua similitud amb el mot madinat (ciutat). D'altra banda, el referit Abel Soler lliga el nom a una antiga alqueria poblada pel clan berber dels Madyuna.

 
La vella toponímia que encara es manté viva actualment és la petjada d'aquells que al llarg dels segles han habitat la nostra terra, i esdevé una herència immaterial d'estimable valor.

Fonts:
Abel SOLER, L'esplendor d'Oliva, Publicacions de l'Ajuntament d'Oliva, Oliva, 2020.

El Archivo, 1 de desembre de 1893.
Gregorio MAYANS I SISCAR, Epistolario V: Escritos Económicos, Publicacions de l'Ajuntament d'Oliva, València, 1976.
José CAMARENA MAHIQUES, «De la historia de Oliva y Rebollet», dins Iniciación a la historia de Oliva,  3a edició, Publicacions de l'Ajuntament d'Oliva, València, 1988.
Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.
 

  

EL PLEBÀ QUINTACOLUMNISTA



Cartell de M. Gallur per a la CNT
(Realitzat durant la guerra)

Les primeres setmanes de la Guerra Civil espanyola es van caracteritzar pel gran nombre d’assassinats contra rivals polítics que es van produir tant a la zona nacional com a la republicana. A Oliva, bona part de la repressió es va focalitzar en l’àmbit religiós, amb l’assassinat de sacerdots durant els mesos d’agost i setembre de 1936. Llavors, el plebà de la parròquia de Santa Maria la Major era Salvador Campos Pons (1876-1947), el qual va salvar la vida en refugiar-se a casa de Llorenç Calatayud, qui en aquell moment era membre del comité polític de la UGT. Calatayud tenia ocult el prevere en un amagatall bastit davall l’escala; però, una vegada la situació es va normalitzar, el plebà va decidir fugir d’Oliva en contra del criteri del seu protector. Posteriorment, Llorenç Calatayud va ser conseller-president del Consell Municipal, també dit «alcalde en temps de guerra», des de març de 1938 fins a quasi l’acabament del conflicte armat. La seua valerosa acció, encaminada a protegir la vida del sacerdot, mai no va ser tinguda en compte pels vencedors i acabà afusellat a Paterna en novembre de 1939. Comptava trenta-set anys.

En març de 1937, en plena Guerra Civil, el diari El Pueblo informava de la detenció a València d'un bon nombre de quintacolumnistes disposats a entorpir la defensa republicana de la ciutat. Aquest pseudoexèrcit popular, ombrívol i clandestí, es nodria de feixistes i partidaris del colp d'Estat que va originar la guerra. La finalitat de la Quinta Columna era desestabilitzar l'ordre republicà, així com transmetre informació al bàndol nacional. Un dels detinguts resultà ser el plebà Campos Pons. El religiós actuava sota la falsa identitat de Mariano Gallego García, qui afirmava ser un enquadernador fugit de Torrejón de Velasco, a Madrid. Arran de la captura fou empresonat, però acabada la guerra, i amb el triomf dels nacionals, va tornar a Oliva i s'incorporà novament a la plebania de l'església de Santa Maria, càrrec que va ocupar durant quaranta-dos anys al llarg de la seua vida. Entre altres coses, el plebà Campos va escriure la lletra de l'Himne a la Verge del Rebollet, aquella que diu: «Oliva té Mare, la Mare més bona, la Mare més santa, de més tendre cor...», i musicada per Álvaro Marzal. A les acaballes de 1947, l'Ajuntament d'Oliva li dedicà un carrer, retolat actualment com carrer del Plebá.




Fonts:
El Pueblo, 2 de març de 1937.
Emi GIRAU BORRÁS i Juan ESCRIVÁ ENGUIX, «L’ajuntament en guerra (1936-1939)», dins Cabdells X, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2012.
José CASTELL BOMBOÍ, Hijos de Oliva al servicio de la Iglesia, Oliva, 2003.
Josep SENDRA i MOLIÓ,«La toponímia urbana d'Oliva», dins Cabdells V, AC Centelles i Riusech, Oliva, 2008. 

 

L'HORT DE LA BOSCA

El parc públic que hui gaudim els olivers fou en temps pretèrit el jardí d’una casa d’estiueig d’una acomodada família. Els anys, però, han canviat considerablement la seua fisonomia i podem dir que d’aquell jardí senyorial del segle XIX només queda el solar. La casa originària encara es mantenia en peu quan l’Ajuntament d’Oliva va adquirir la parcel·la, però va ser enderrocada, potser pel seu estat ruïnós o per alguna altra raó que mai no sabrem.

 

Aquest indret tan emblemàtic sempre ha estat conegut amb el nom d'Hort de la Bosca. El topònim li'l devem a qui va ser la propietària del terreny: na Lluïsa Bosch Polart, coneguda com la Bosca, una dama nascuda l'any 1800 a Ondara i que en 1821 es va casar amb l'oliver Blai Jeroni Canyamàs Savall. Quan na Lluïsa va morir en 1877, el patrimoni familiar anà a mans del seu fill, Blai Antoni Canyamàs Bosch.

Entre els anys 2017 i 2018, l'Ajuntament d'Oliva va mamprendre una ambiciosa remodelació paisatgística del parc. Una intervenció on s'apostava per una biodiversitat sostenible, com ara la implantació d'espècies vegetals autòctones que s'integraren millor en l'hàbitat natural del lloc. Cal dir que el resultat ha estat magnífic. 

En resum, el parc públic Hort de la Bosca ofereix al visitant un espai on gaudir de la bellesa cromàtica i sonora de la natura mediterrània, un espai que els veïns d'Oliva devem estimar i valorar. A més a més, hem de contribuir a la seua conservació i millora, un gest que de segur agrairan les futures generacions.

Vista de l'estany de l'Hort de la Bosca després de la restauració
(Autor: M. A. García)

 

 

 

 

 

Fonts:

Manuel MARTÍ I ASCÓ i Jesús Eduard ALONSO I LÓPEZ, La memoria de Josep Pastor. Viure a l'Oliva del XIX, La Xara Edicions, Simat de la Valldigna, 2006.

ALBATS I FUNERALS 'AMORE DEI'

La consulta dels llibres racionals de difunts de la parròquia de Sant Roc ens permet conéixer les difícils circumstàncies en què vivien bon nombre dels nostres avantpassats. La pobresa envoltava la major part de la població i sovint la penúria els acompanyava fins al moment de la mort. Ara i adés es repeteixen els registres de defunció on el rector constata la misèria del finat i la seua impossibilitat de testar o pagar el funeral, i tot per ser pobre de solemnitat. En aquests casos, el soterrament s’hi feia amore Dei, és a dir, per amor de Déu (per caritat).
 

El Cementeri Municipal vist des del tossal de l'Almuixic
(Foto: Oliva - Història fotogràfica)

Als llibres també crida l’atenció la gran quantitat d’albats a causa de l’alta mortalitat infantil de llavors. Un albat és la mort d’un infant que no té ús de raó. Els sacerdots quasi sempre anomenaven albat a la mort de xiquets de bolquers i d’altres que no havien arribat a l’adolescència, encara que hi ha casos en què el capellà distingeix entre «albat» i «edat infantil». Heus ací algunes estadístiques per a il·lustrar millor el que suposava la mort  d'infants al si de la comunitat ravalera: l’any 1771 hi va haver 73 albats i 19 adults.[1] En 1780 les xifres foren: 46 albats, 6 d’edat infantil i 43 adults.[2] I en 1800, 47 albats i 30 adults.[3]
 
En tots els anys consultats, els albats superen les morts d’adults, i així va ser durant segles. Tanmateix, la natalitat era també molt alta i ajudava a equilibrar el moviment demogràfic. A continuació transcrivim quatre registres a fi de mostrar al lector com s’hi anotaven als llibres racionals de difunts:

 

En 22 de agosto del año 1781 fue enterrado en esta iglesia de San Roque de Oliva: Vicente Soria, albat, hijo de Miguel Soria y Francisca Gregori, consortes, con asistencia del ecónomo, capa y cruz de ella. [4]

 

En 11 de mayo de 1785 fue enterrado en el cementerio de esta parroquial de San Roque de Oliva Joseph Calatayud, albat, hijo legítimo de Joseph Calatayud y María Ivisa, consortes, con asistencia de la capa y cruz de esta de San Roque, y capa y cruz de la de Santa María, por haber muerto en territorio de Santa María por desgracia, y todo Amore Dei por ser sus padres pobres. [5]

 

En 16 de mayo de 1785 fue enterrado en el cementerio de esta parroquial de San Roque de Oliva, Roque Martines, viudo de Josepha Costa, labrador y vecino de esta parroquial, con asistencia de la capa y cruz de esta parroquia, y se le cantó el preciso funeral, todo Amore Dei, por ser pobre de solemnidad. [6]

 

En 3 de febrero del año 1799 fue enterrada en el cementerio de esta parroquia de San Roque de Oliva, Pascuala Llidó, natural y parroquiana de esta de San Roque, y consorte de Josef Llopis, natural y parroquiano de esta misma de San Roque, y desposados en la misma parroquia, con asistencia de la capa y cruz de esta parroquial; se le cantó el preciso funeral, y fue enterrada Amore Dei, por ser pobre de solemnidad. Y por ser así, como rector de dicha parroquial lo certifico y firmo: Don Joseph Therol. Retor. [7]


Racional de Difunts de 1784

Segons consta en els registres, el funeral amore Dei implicava ser soterrat al cementeri parroquial. Per contra, els qui pagaven les despeses del funeral eren inhumats en la sepultura del Santíssim Crist.

 

L'any 1787, una Reial Cèdula del rei Carles III reafirmava una disposició de 1784 i prohibia els soterraments als temples, alhora que obligava a construir cementeris allunyats de les poblacions. La decisió del monarca prevenia sobre la incidència que la corrupció dels cadàvers pogués tindre sobre la salut pública. Tot i això, la mesura no va ser ben acollida per l'Església i la feligresia, i l'aplicació de la reial ordre es va dilatar fins al segle XIX.  

 

[1] Arxiu Parroquial de Sant Roc d'Oliva (APSRO), Llibre Racional de Difunts (1769-1780), ff. 40-54.

[2] Ibíd., ff. 273-297r.

[3] APSRO, Llibre Racional de Difunts (1796-1803), ff. 12n-146n.

[4] APSRO, Llibre Racional de Difunts (1781-1787), f. 16.

[5] Ibíd., f. 151.

[6] Ibíd., f. 152.

[7] APSRO, Llibre Racional de Difunts (1796-1803), f. 91.

L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS DEL RAVAL

El decret d'expulsió dels moriscos, signat el 22 de setembre de 1609 per ordre del rei Felip III, va suposar el foragitament d'Espanya d'unes tres-centes mil persones, la majoria de les quals residien als regnes de València i Aragó. A Oliva, la comunitat de cristians nous vivia extramurs, al barri del Raval, que va quedar pràcticament despoblat arran de l'expulsió. Tanmateix, al llarg del segle XVII, repobladors provinents de la rodalia es van establir al barri morisc juntament amb altres nouvinguts de Mallorca, Catalunya, Aragó i altres indrets.


Moriscos peninsulars del segle XVI
(Dibuix de C. Weiditz)

L'embarcament dels moriscos olivers es produí al port de Dénia els dies 28 de novembre i 3 de desembre de 1609. El nombre de desventurats que van marxar cap a Barbaria fou de 843, segons la documentació conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. No obstant això, l'empremta morisca encara perviu a Oliva en la toponímia, l'arquitectura, la gastronomia, l'agricultura..., i confereix a la ciutat una idiosincràsia pròpia de gran valor cultural.

UN ESDEVENIMENT REIAL A L'OLIVA DEL DÈNOU

Isabel II i Francesc d'Assís

Amb la mort del rei Ferran VII, en 1833, s’obria la qüestió successòria a la Corona d’Espanya. Un any abans de finar el sobirà havia estat aprovada la Pragmàtica Sanció, la qual anul·lava la Llei Sàlica i permetia accedir al tron al gènere femení. Amb l’aprovació de la Pragmàtica, la corona l’heretà la filla de Ferran VII, la princesa Isabel, aleshores una xiqueta que encara no havia complit els tres anys. Però el gran perjudicat per la derogació de la Llei Sàlica va estar un germà del rei, Carles Maria Isidre de Borbó, qui es rebel·là contra l’entronització d’Isabel II, cosa que provocà tres guerres carlines al llarg del segle XIX.

Mentre Isabel II va ser menor d’edat la regència estigué en mans de sa mare, Maria Cristina de Borbó i, posteriorment, del general Espartero; fins que el 1943 la jove va ser declarada major d’edat. Isabel II fou obligada a casar-se amb un cosí germà de tendència homosexual: Francesc d’Assís de Borbó, duc de Cadis. La boda se celebrà el mateix dia que Isabel complia setze anys. Fou aquest un matrimoni del qual no es podia esperar res de bo i que va acabar desfent-se allà pel 1868, quan la reina fou derrocada del tron i hagué d’exiliar-se a França.

D’Isabel II hom diu que era pràcticament analfabeta i que amb el temps es feu grossa i lletja. No obstant això, destacava per la seua fogositat, una «virtut» borbònica, i va tenir infinitat d’amants. La reina va parir onze fills, però només en van sobreviure sis. Gran nombre d’historiadors dubten de la paternitat d’alguns, fins al punt d’assegurar que el futur rei Alfons XII era fruit de les relacions amoroses que la monarca havia mantingut amb el militar i aristòcrata ontinyentí Enrique Puigmoltó y Mayans. Una sospita que sembla confirmar una missiva de la reina que es conserva als arxius del Vaticà.

El cas va ser que al final de maig de 1858 Ses Majestats visitaren oficialment Alacant i València. El trajecte entre ambdues ciutats el feren en un vaixell de vapor. La crònica de l'època fa referència als honors que el poble d'Oliva dedicà als monarques quan l'embarcació reial navegava per davant la costa olivera. Heus ací la notícia tal com aparegué en l'edició del 31 de maig de 1858 de la Gaceta de Madrid:

No cabe duda que le pueblo español tan amante de sus Reyes, ha procurado manifestar en todas sus ocasiones el cariño que les profesan y prueba de ello son los afanes de valencianos y alicantinos por demostrar el alborozo y satisfacción de que están llenos con la visita de SS.MM.

Esta villa [Oliva], su Ayuntamiento y Autoridades eclesiásticas, sabiendo que SS.MM. han de pasar por frente de la playa del término, y calculando que será como a una hora de distancia, según se observa por la travesía de varios vapores y otros buques de Barcelona a Alicante y vice-versa, deseosos de demostrar su amor a sus Reyes, han acordado que el 29 por la madrugada, o antes, si antes pasasen SS.MM., salga una comisión de las Autoridades con la Oficialidad de la compañía de reserva de la villa y carabineros, al frente del término todo lo más adelante del mar que sea posible, llevando la banda de música militar de la población y la del país, y ostentando una bandera nacional con el nombre de la villa, para cuyo objeto facilitan los pescadores de esta y algunos pueblos inmediatos sus barcas adornadas con faroles de colores y gallardetes. Al mismo tiempo se ha dispuesto presentar en el monte de Santa Ana, a cuyas faldas está construida la población, una grande hoguera, haciéndose por la fuerza de carabineros las correspondientes salvas de fusilería al divisar la escuadra que conduzca á SS.MM., tocando al mismo tiempo la música militar la marcha Real.

Pobres y cortos son estos obsequios, pero demuestran el cariño de estos vecinos a sus Reyes, y lo prontos que estarían a no perdonar gasto, para hacerlos mayores, si no les constase que es más halagüeño para SS.MM. una sencilla demostración de cariño, que un dispendioso gasto en desproporción a las facultades del que lo hace.  

Mai no sabrem si, a deshores de la matinada d’aquell 29 de maig, els monarques van presenciar la celebració preparada pels veïns d’Oliva o bé dormien tranquil·lament a la seua cabina sense adonar-se de res. Ni tampoc sabrem mai a quin cervell de canari se li va ocórrer interpretar música militar al pas d’un vaixell que navegava a una hora de distància del litoral oliver.