Translate

dissabte, 14 de novembre del 2020

EL LLINATGE GILABERT A OLIVA

Cognom patronímic català que també ofereix les variants Gilaberte i Chilavert. Té el mateix origen que Gisbert, ja que ambdós deriven del nom germànic Gisiberth que significa «brillant com la fletxa». Va passar als regnes de Mallorca i València amb la conquesta cristiana. Al Llibre del Repartiment de València apareix escrit sota les formes Gilberti, Gilaberti i Gilbert.

En els segles XIII i XIV hi havia cases amb aquest llinatge a Morella (1244), Borriana (1286), Oriola (1300), València (1306), Gandia (1373), Piles (1373), Dénia (1381) o Alzira (1399), entre d'altres. També apareixen famílies Gilabert entre els repobladors mallorquins arribats al Regne de València arran de l’expulsió morisca de 1609. Aquestes es van assentar a Pedreguer, Ondara i Fageca.

Parròquia de Sant Roc
En 1558, a la Vila cristiana d’Oliva vivien Francesc i Miquel Gilabert. En la carta de poblament d’Oliva de 1610, atorgada pel comte-duc Carles de Borja-Centelles, figuren dos veïns de la Vila, no repobladors, anomenats Francesc Gilabert de Sebastià i Joan-Miquel Gilabert. Al cens de 1646 trobem nou caps de casa així cognomenats: Francesc, Gaspar, Joan, Pere, Josep, Francesc, Valero, Vicent i Pere. El primer bateig registrat a Oliva d’un Gilabert fou a la parròquia de Sant Roc en 1615 i pertany al xiquet Francesc-Gaspar Gilabert de Sebastià. En canvi, el primer matrimoni d'un baró es documenta a l'església de Santa Maria l'any 1627. Els contraents van ser Joan Gilabert Torres i Lluïsa Cases Sempere.

Actualment, les províncies amb més habitants censats amb aquest cognom de primer són: Tarragona, Alacant, València i Lleida.




Fonts:
Antoni MAS i FORNERS, Joan Lluís MONJO i MASCARÓ, Per poblar lo regne de Valèntia..., Govern de les Illes Balears, 2002.
Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva (APSRO), QL-01 (1606-1623).
Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva (APSMO), QL-04 (1624-1668).
A. y A. GARCÍA CARRAFA, El solar catalán, valenciano y balear, t. III, Librería Internacional, San Sebastián, 1968.
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.
Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. II, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.
Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.
 

  


dissabte, 7 de novembre del 2020

LA CANYAMEL, ESTRELA DEL RENAIXEMENT

Bernardino Gómez Miedes (1515-1589) fou un prelat, humanista i historiador terolenc que, després d’uns anys a Roma, es va establir a València, on exercí de canonge de la catedral i ardiaca de Sagunt. Cap al final de la seua vida escriví La historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón, primero de este nombre llamado el Conquistador. L'any 1585, l'eclesiàstic abandonà València en ser nomenat bisbe d’Albarrasí.

En aquest llibre, hi ha un paràgraf que fa referència a la nostra ciutat. A finals del segle XVI, l’autor destacava la ubèrrima horta d’Oliva, en aquell moment conreada amb cura per les valuoses mans dels vassalls moriscos. Són apunts històrics curiosos que plau llegir quatre segles després; és com recuperar un fotograma del passat que convé conservar amb estima. Vegem-ne un fragment:

La otra villa que está asentada en lo último del valle hacia mediodía, con su fortaleza en un recuesto de monte muy bien labrada, se llama Oliva, cabeza de su Condado, también es riquísima: porque abunda de todo lo que en Gandía: de la cual no dista más de una legua; pero es este espacio de tierra, aunque pequeño, incomparable de fértil y fructífero. Porque tomado en forma cuadrada, cercado por el levante del mar, por el mediodía de Oliva, por el poniente de montes y por el septentrión de Gandía, y ser todo él por la mayor parte plantado de cañaverales de azúcar, se halla, que éste y los demás provechos que produce en un año se estiman hoy en 300.000 ducados, según por el diezmo y primicias [que] de ella se averigua. [1]

La canyamel va proporcionar grans beneficis econòmics als comtes d'Oliva
La canyamel, o canya de sucre, va proporcionar grans beneficis econòmics als comtes d'Oliva. Aquest cultiu, estrela del Renaixement valencià, començà el seu declivi a la Safor a partir de la segona meitat del segle XVIII. Les causes foren diverses: la gelada de 1754, la plaga de llagosta de 1756 i, sobretot, la competència del sucre americà. 

L'edifici de l'Enginy, recentment restaurat, és un dels millors testimonis materials de l'esplendor econòmica viscuda al voltant de la indústria sucrera en un període crucial de la història d'Oliva.




[1] Bernardino GÓMEZ MIEDES, La historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón, primero de este nombre llamado el Conquistador, València, 1584.

dissabte, 31 d’octubre del 2020

JA EL LLEP!

Temps arrere, un lector del blog en va preguntar pel significat exacte de ja el llep!, una exclamació usada durant molts anys pels forasters amb la intenció de burlar-se o emprenyar els olivers. Hom desconeix si el seu origen té fonament històric o, simplement, es tracta d’una llegenda popular. Encara que açò tampoc té major importància, ja que si veritablement va ocórrer l'anècdota a què es refereix l'expressió, no deu quedar cap testimoni amb vida per a corroborar-ho. I a més, de versions n’hi ha tantes com colors.
 
L'anècdota del llicsó i el burro s'ha atribuït tradicionalment a Oliva, però també a altres pobles com Catarroja o Xàbia, la qual cosa demostraria que estem davant una llegenda bastant estesa pel territori valencià. L'historiador Sanchis Guarner ja mencionava la contarella en un dels seus llibres, sent Oliva el lloc del succeït:

A Oliva pujaren al campanar un burro lligat del coll en una corda, perquè es menjara un llicsó que havia eixit allà dalt, i quan l'animalet, ofegant-se, treia la llengua tots deien: «Ja el llep!», i es pensaven que era de gust. [1]  
 

Una altra versió que difereix lleument de l'anterior me la va contar fa uns anys un home d'edat. El cas va ser que un dia a Oliva hi havia un burro lligat que s'esforçava de valent per arribar a un llicsó que sortia de la paret del campanar. Els qui observaven l'escena cridaven: «Ja el llep! Ja el llep!», quan el musell de l'animal fregava l'herba. 

Certament, antany els dels pobles veïns es mofaven dels olivers amb la maleïda frase. Vegem un testimoni recollit a Vilallonga pel filòleg Joan Giner:

Una volta, mo’n va passar un cas... que anàem mosatros a la plaia, allí Oliva en el carro, i mo’n nem pac allí i en seguida em diu Vincilao a mi: dis-li a eixe «ja el llep!». Jo, ignorantment, vaig allí i dic: «xe, ja el llep!». I en seguida aquell: «la figa ta mare sí que llepa!». I resulta que allà es veu que hi havia un llicsó dalt del campanar. I van agarrar un burro i en una corda estirant... «ja el llep!», «ja el llep!», i en la llengua diu que ja aplegava... [2]

Si finalment el ruc es va menjar el llicsó o només el va llepar, és quelcom que jo desconec. I si algú ho sap, que parle ara o que calle per saecula saeculorum. Però ja sabeu, si algú us fa befa amb les susdites parauletes, cal tenir molt clar com s'ha de contestar.




[1] Manuel SANCHIS GUARNER, Els pobles valencians parlen els uns dels altres, vol. III, Tres i Quatre, 1982.
[2] Joan GINER MONFORT, «Els pobles de la Safor (i alguns dels veïns) parlen els uns dels altres», dins Actes de la X Jornada d’Onomàstica, Publicacions de l’AVL, València, 2017.

dissabte, 24 d’octubre del 2020

ARROVES I FANECADES

La Convenció del Metre fou un tractat internacional signat per dèsset nacions en 1875, a fi d’unificar criteris en matèria de metrologia. El resultat va ser la creació Conferència General de Pesos i Mesures, la qual devia establir uns nous patrons. L’any 1798, el nostre paisà Gabriel Ciscar va representar Espanya en les reunions que sobre pesos i mesures es van celebrar a França. L’aval del marí eren, per descomptat, els seus vastos coneixements científics i matemàtics. 

No entrarem en detalls tècnics que no condueixen enlloc, però sí que convé explicar que de les reunions de la Conferència va sortir el sistema mètric decimal, el que usem a hores d’ara. Va ser en 1889 quan s’establiren els patrons metre i quilogram. En 1960 es va crear el Sistema Internacional d’Unitats, actualment format per set unitats bàsiques: metre, quilogram, segon, kelvin, ampere, mol i candela. La Conferència es reuneix periòdicament a la ciutat francesa de Sèvres, seu de l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures.


El cas és que ací, en l’àmbit agrícola, continuem fent ús de l’
arrova i la fanecada, que són les velles unitats de pes i mesura emprades des de temps de la conquesta cristiana del rei Jaume I. Cal dir que l'ús habitual d’aquests vocables suposa mantenir viu un patrimoni immaterial de moltíssim valor que forma part de l’ADN del poble valencià. Al Llibre del Repartiment de València veiem que la donació de terres per part del monarca es feu mitjançant jovades, cafissades i fanecades, mesures totes elles recollides en els Furs de València.
 

Passem a veure les equivalències emprades actualment a Oliva: 

Mesures de superfície: 1 fanecada (831,09645 m/2) equival a 4 quartons (1 quartó 207,7741 m/2), i a 200 braces (1 braça 4,1554 m/2). 6 fanecades conformen 1 cafissada; i 36 fanecades, 1 jovada. De vegades, l’excedent de la braça, és a dir, la superfície sobrant, sol anomenar-se canya

Mesures de pes: 1 arrova equival a 12,78 quilos; encara que actualment s’arredoneix a 13. Un cabàs, o un caixó, d’arrova i mitja suposa 19,50 quilos. 

Per acabar parlarem del pam, el qual, segons l’ús i el costum, és la distància que hi ha entre l'extrem del dit polze i el del dit gorrí, tenint la mà oberta i els dits estesos.[1] A Oliva, un pam equival a 22,65 cm. Aquesta unitat de mesura longitudinal es contempla en l’ordenança reguladora del Medi Rural i serveix per a calcular les distàncies, separacions i tancaments a què s’ha d’atenir qualsevol activitat agrícola. Cal tenir en compte, però, que les unitats de pes i mesura que hem vist poden variar d’uns pobles a altres.



[1] Diccionari Normatiu del Valencià   


dissabte, 17 d’octubre del 2020

FRANCESC CISCAR: MARÍ, POLÍTIC I ESCRIPTOR

Francesc Císcar i Císcar va nàixer a Oliva l'1 de març 1762 al si d’una família noble. Era germà de l’almirall Gabriel Císcar i nebot de Gregori Maians. En 1778, i seguint els passos del germà, va ingressar en la Companyia de Guàrdies Marines de Cartagena. Més tard formà part de diverses expedicions per Espanya i Amèrica, i va ajudar en l’elaboració de les cartes marítimes de la Península. En 1781, com a oficial de Marina, participà en la batalla de Pensacola (actualment Florida, als EUA) per recuperar-la del control britànic. Amb el grau de tinent de navili fou destinat a l’Observatori Astronòmic en 1787 i, un any després, va exercir de professor de navegació a Cartagena. L’any 1795 va abandonar l'Armada davant la impossibilitat de poder embarcar.

En 1807 va reingressar en l’exèrcit i destinat al Consell Superior de Marina. L'any següent es produí la invasió napoleònica de la Península. El 2 de maig, dia de l’alçament popular contra les tropes invasores, Císcar era a Madrid i ràpidament marxà a Cartagena. Amb la derrota dels francesos a Bailén al mes de juliol, va tornar a la capital, la qual no pogué defendre del setge francés. Va fugir per la carretera de Móstoles en companyia del brigadier Antonio Pareja, però una unitat de cavalleria els va captivar. Fou empresonat i maltractat. Tot seguit va ser traslladat a Madrid i posat a disposició del ministre de Marina, José de Mazarredo, però davant d’aquest es negà a jurar fidelitat al rei Josep I Bonapart. Com que no gosava de bona salut, Císcar va sol·licitar permís al ministre per «prendre les aigües» al balneari de Trillo (Guadalajara). D'allí aconseguí escapar en un descuit dels vigilants i s'encaminà a València, on va quedar a les ordres del capità general José de Caro. 

En les eleccions de 1810 va assolir l'acta de diputat a Corts pel Regne de València i, al mes d'agost, marxà a San Fernando (Cadis) per participar en l’assemblea constituent que redactaria la Constitució de 1812. Císcar fou elegit president de les Corts el 24 de desembre de 1812, càrrec que va exercir durant un mes. Sota la seua presidència, les Corts van abolir el Tribunal de la Inquisició per considerar-lo incompatible amb la nova Carta Magna. En l'aspecte polític, Císcar fou un diputat liberal que creia en el constitucionalisme com a element de pacificació de les províncies d'ultramar. El seu treball com a parlamentari es va desenvolupar en les comissions de Marina i Publicació de Documents Reservats.

El jurament de les Corts de Cadis
(Oli de José Casado de Alisal)
En les Corts Ordinàries de 1813 va ser diputat suplent. Aqueix any formà part de la comissió encarregada de proposar la quarta Junta de Regència, de la qual formaria part el seu germà Gabriel. Amb la repressió absolutista de 1814, escomesa a la tornada de Ferran VII, fou inculpat en un informe que denunciava un possible intent d'assassinat del rei i la posterior proclamació de la república, però l’assumpte no va tenir major transcendència. En juny de 1814 va sol·licitar llicència per a romandre a Oliva per raons de salut, encara que tot indica que fou la fèrria voluntat del monarca qui el va tenir confinat al poble fins a 1820. Malgrat això, en 1815 va assolir el grau de brigadier de l’Armada.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823) fou novament diputat a Corts per València en les legislatures de 1820, 1821 i 1821-1822. Aquest darrer any va ser nomenat comissari provincial d’Artilleria de Marina amb destí a Cartagena, càrrec que va exercir fins a 1827; posteriorment, va tornar a Madrid en comissió de servei. L’any 1829 fou nomenat cap d’esquadra i des de 1930 va estar vocal de la Junta Superior del Govern de l’Armada. Fou distingit amb la Gran Creu de la Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild. És autor de diverses obres de caràcter militar, entre les quals destaquen: Reflexiones sobre las máquinas y maniobras del uso a bordo (Madrid, 1791), Tratado de artillería de marina para el uso de los individuos de la brigada real del mismo cuerpo, escrito de real orden (Madrid, 1829) i Reglamento que debe observarse para el arqueo o medida de las capacidades interiores de los buques de todas clases (Madrid, 1831). Una semblança de l’època el definia com un «escelente hombre, con perdón de su apellido: árido, largo y chupado; pero marino duro y valiente, de mirar fiero, y de genio revesado».[1]


Francesc Císcar va morir el 8 de març de 1833 a Madrid, comptava setanta-un anys. Malauradament, la seua personalitat sempre ha estat eclipsada per la fama del seu germà Gabriel, però he considerat just rendir-li quatre lletres com a homenatge. Oliva deu conéixer el rellevant fill del poble que va contribuir al naixement de la primera constitució promulgada a Espanya: la de 1812, també coneguda com la Constitució de Cadis o la Pepa, per haver-se aprovat el dia de Sant Josep. A l’últim, cal dir que a San Fernando (Cadis) té dedicat un carrer, retolat «Calle del diputado Císcar».
 
 
 
 
[1] Condiciones y semblanzas de los diputados a Cortes para la legislatura de 1820 y 1821, Madrid, 1821.

dissabte, 10 d’octubre del 2020

ÚLTIMS DIES DE LA GUERRA CIVIL

A començaments de març de 1939, la Guerra Civil espanyola estava a punt de finar. Aquells dies, el coronel republicà Segismundo Casado defenia Madrid de les tropes nacionals. Però, en considerar que la guerra estava perduda, va encapçalar un cop d’Estat juntament amb el socialista Julián Besteiro, a fi de destituir el govern de Juan Negrín, partidari de resistir fins al final. Aleshores es creà el Consell de Defensa Nacional i, tot seguit, es van rendir les armes a l’exèrcit de Franco. Finalment, els franquistes entraven a Madrid el 28 de març. Casado va abandonar la capital i marxà a l’exili des del port de Gandia a bord d’un vaixell britànic.

El dia 30, les tropes nacionals de la 83 Divisió, comandades pel general Martín Alonso, arribaven a la ciutat de València. Al capdavant de la comandància militar republicana del Cap i Casal estava el general de la Guàrdia Civil José Aranguren, qui no va voler abandonar Espanya, puix deia que ell només havia estat un militar que complia amb el seu deure. No obstant això, fou detingut i posteriorment afusellat. El 31 de març tota la Península restava sota el control dels nacionals. L’endemà, 1 d’abril, Franco signava el darrer comunicat de guerra que anunciava el final del conflicte armat.

Soterrament de víctimes del bàndol nacional al cementeri d'Oliva

A la Safor, els quintacolumnistes s’organitzaven entorn de l’oliver Cipriano Falgás, un funcionari de duanes, i preparaven el terreny per a l’entrada de les tropes franquistes. El dia 29 de març, un carrabiner a les ordres de Falgás, dit Rafael Muñoz, prengué el control de la base de carrabiners d’Oliva i proporcionà armes a gandiencs afins, per tal de facilitar el control de la ciutat ducal.

Davant la imminent arribada dels nacionals, les autoritats republicanes d’Oliva assumien la derrota. Uns van prendre el vol a l’exili i altres es refugiaren en ses cases. En canvi, el milicià José Castillo, àlies Cagalló, es va suïcidar en tirar-se des del segon pis de l’ajuntament. El 2 d’abril una Comissió Gestora, presidida per l’advocat Alfonso Soler, prenia el control del municipi. Dues setmanes després, un jove llicenciat en Dret anomenat Justo Martí substituí Soler. Martí va encapçalar la Gestora poc més de dos anys; posteriorment, en 1946, fou ordenat sacerdot de l’Opus Dei. 

El final de la guerra es va celebrar a Oliva amb una missa de campanya a la plaça de l’Ajuntament. Per a uns començava un període de domini i impunitat, per a altres s'iniciava una era de repressió i terror. Tristament, les conseqüències d'aquest enfrontament fratricida encara perduren en la societat espanyola, incapaç de superar vells odis i rancors. 




Fonts: 
Causa General. Ramo separado de Oliva, Arxiu Històric Nacional. 
DDAA, Iniciación a la historia de Oliva, Ajuntament d’Oliva, València, 1988. 
Javier CERVERA GIL, «Infiltración del quintacolumnismo y espionaje en el orden público y seguridad republicanas», dins Diacronie. Studi di Storia Contemporanea, núm. 28-4, Association culturelle Diacronie, 2016. 
Jesús de ANDRÉS i Jesús CUELLAR, Guerra Civil española, Tikal Ediciones, 2009.
Josep SANCHIS COSTA, Oliva en plena Guerra Civil, Tivoli, 2017.

divendres, 2 d’octubre del 2020

LA CASA DE LES ESCOLES PIES

Al nord d’Oliva hi ha un camí que du al poble de Rafelcofer; en parlem del camí Vell de Xàtiva, una via de comunicació que uneix, des de temps immemorial, la capital de la Costera amb Dénia. En 2018, un dels articles que vaig incloure al llibre Oliva en la memòria tractava sobre una reial ordre de 1790, signada pel rei Felip IV, que manava elaborar un cens per conéixer la situació d’Espanya des del punt de vista eclesiàstic. A la diòcesi de València, l’encàrrec el va rebre l’arquebisbe Francisco Fabián y Fuero. L’informe final, de 1791, incloïa una relació d’esglésies, convents, ermites, capelles, cases de camp i despoblats que llavors hi havia a Oliva.

Segons el dit informe, al Rafalatar, la partida rural que limita amb el terme de l’Alqueria de la Comtessa, hi havia un edifici amb terres dedicades al conreu, un conjunt que era descrit de la següent manera: «La Casa de Campo con Labránza vulgo de Sos del Colegio de la Escuelas Pias de la Villa de Sos en Aragón». En llegir això, vaig tindre la curiositat de saber per què les Escoles Pies d’un poblet de Saragossa posseïen una finca agrícola a Oliva. A més a més, el fet d’aparéixer en la relació em donava a entendre que la propietat gosava d’una certa importància. Després d’indagar per ací i per allà vaig saber que, en el segle XVIII, aquesta hisenda va pertànyer a un noble navarrés, don Isidoro Gil de Jaz (1703-1765).

Estat actual de la casa de les Escoles Pies

Isidoro Gil de Jaz va ser un jurista nascut a Sangüesa (Navarra) en 1703. Va estudiar a les universitats de Saragossa i Osca. Entre altres càrrecs, fou advocat de la Cort de Castella, assessor del Consell de Guerra, ministre del Consell de Castella i jutge d’Artilleria. Durant un temps, allà pel 1728, Gil de Jaz va estar al servei de la casa de Lluís Ignasi de Borja-Centelles, duc de Gandia i comte d’Oliva. Sembla que fou en aquest període quan degué adquirir el predi del Rafalatar. La finca apareix esmentada en la descripció dels béns de Gregori Maians, el qual tenia «diez hanegadas de tierra huerta en dicha partida [Rafalatar] tenidas a partición que lindan con tierra de don Isidro Gil de Jaz (...)». [1]

Gil de Jaz es va criar a Sos del Rei Catòlic, municipi on son pare havia estat administrador de duana durant la Guerra de Successió. En aquest poblet va fundar, en 1759, un col·legi d’escolapis: les Escoles Pies. A la seua mort, l’any 1765, va llegar els seus béns a la fundació que administrava el col·legi, la qual fou declarada hereva universal de huitanta-huit propietats del navarrés, ja que mai no es va casar ni va tindre descendència. Així doncs, les rendes de les terres d’Oliva nodrien econòmicament la fundació, però aquesta va passar a l’Estat durant la Segona República i declarada fundació benèfica-docent. Tanmateix, en considerar les autoritats que la propietat olivera no era necessària per al compliment dels fins de la fundació, la finca fou alienada en pública subhasta. En 1951, el BOE publicava que hi havia dipositats al Banc d’Espanya 9.189,62 pessetes sobrants de la venda de l’immoble. Els diners es van destinar a les obres de manteniment d'un edifici que la fundació tenia al municipi saragossà de Sofuentes.

Don Isidoro Gil de Jaz

Fa uns dies vaig anar al Rafalatar a visitar l’indret. Un embalum de pedres i enderrocs ocupen el recinte de l’antiga casa, i només es manté en peu el seu mur oriental. Al llenç interior encara s’aprecia el contorn trapezoidal de la vella ximenera que la sutja va perfilar al llarg dels anys, un espai flanquejat pels dos buits de l’antic finestram. A fora llangueix, decrèpit, el que devia ser el pou que abastia d’aigua el mas. Tot roman envoltat d’un silenci capaç de transportar el visitant a temps pretèrits i remembrar la història d’un vell casalot perdut entre tarongers. Algú va dir que tota pedra conté una història, i això és cert, hui hem vist un exemple al Rafalatar. Tant de bo que puguem trobar moltes més pedres i escoltar llurs històries. Històries que formen part del nostre ADN.


[1] Antonio MESTRE, Gregorio Mayans i Siscar, Epistolario V: Escritos económicos, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1976. 

divendres, 25 de setembre del 2020

EL LLINATGE BERBEGALL A OLIVA

Berbegall és la forma valenciana de Berbegal, un cognom toponímic aragonés l’origen del qual hem de buscar-lo al municipi homònim situat a la comarca de Somontano del Barbastre, província d’Osca.

Els Berbegal van ser repobladors del Regne de València, on es documenta el dit cognom des del segle XIV. A la Safor, apareix per primera vegada en el morabatí de Palma de Gandia de 1373, hi figurava aveïnat Andreu Berbegal. 

Pel que fa a Oliva, aquest és un cognom antic, però minoritari, i també el veiem d'antuvi en les actes sacramentals sota la forma Berbegal. El primer matrimoni registrat pertany a l’església de Santa Maria i va unir, en 1694, a Pere Joan Berbegal amb Francesca Ferrer. D'altra banda, el primer bateig, datat en 1696, el trobem als llibres de Sant Roc i correspon a la xiqueta Josepa-Maria Berbegal Miret.

La forma valenciana Berbegall, escrita amb doble ela final, acabarà imposant-se a partir de l'any 1700 i actualment és l'única que perviu a Oliva.
 
Imatge de Berbegal, poble bastit al cim d'una lloma
 
 

 
Fonts:
Arxiu Parroquial de Santa Maria la Major d’Oliva, QL-05 (1668-1747).
Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, QL-04 (1681-1700).
Bizén d’o RÍO MARTÍNEZ, Diccionario de heráldica aragonesa, Prames, 1998.
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, 1999.

divendres, 18 de setembre del 2020

NAUFRAGIS AL LITORAL OLIVER

Fa unes setmanes, l’Ajuntament d’Oliva informava del descobriment al nostre litoral de les restes d’un antic vaixell afonat. Llegíem en la notícia que els arqueòlegs creien que el derelicte pertanyia a una nau d’època moderna, d’entre la segona meitat del segle XIX i principis del XX. Segons paraules del regidor de Cultura Julio Llorca, «és la primera vegada que s’executa una intervenció arqueològica subaquàtica sobre un dels béns integrants del patrimoni cultural» a Oliva.

Naufragi de Nantucket
(Oli de William Bradford)

Recorde que de xiquet m'acostava a la platja de la Terranova per veure les restes d'un naufragi. Al dit lloc, llavors conegut com «el Barco», es podia contemplar part de l’esquelet de fusta del vaixell embarrancat a la sorra. De naufragis, la costa olivera podria donar bastants testimonis. Heu-ne ací cinc que la premsa de l’època va documentar puntualment. 


La lluvia caía a torrentes, la tormenta arreciaba, los elementos todos se desencadenaron, y a la una de la noche un bric-barca italiano, Fotuna é Constanza, procedente de Saboya, matrícula de Génova, de 206 toneladas, mandado por el capitán Bernardo Guaquino, que se dirigía a Montevideo, con mármoles por lastre, quedó embarrancado frente a Oliva. En la mañana del domingo saltaron a tierra 146 personas que entre tripulación y pasajeros venían en el combatido buque, entre ellos muchos niños y mujeres recibiendo todos de la hospitalaria población de Oliva y de sus autoridades toda clase de socorros, sin que se haya tenido que lamentar desgracia alguna personal [La Abeja Montañesa, 12 de març de 1867].


El temporal que estamos sufriendo hace tres días, dejará triste memoria en la costa valenciana, pues el viento huracanado que sopla en algunos momentos, embraveciendo las olas del golfo, ha ocasionado numerosos siniestros marítimos. Ayer se tenía noticia […] de la pérdida del bergantín goleta inglés Jorghia en el sitio llamado Paupí, de la playa de Oliva […]. Son tristes las noticias sobre la pérdida del Jorghia. El bergantín que procedente de Marsella, con cargo de varios efectos, se dirigía a Montevideo, se fue sobre la costa de Oliva a las tres de la madrugada del domingo, salvándose tan solo tres de los diez hombres de su tripulación. El oleaje de aquella playa, cayendo sobre el buque, lo destrozó completamente, y a la hora en que nos escriben, no había aparecido aún ninguno de los cadáveres de los náufragos [El Serpis, 10 de novembre de 1880].


El miércoles último por la noche, naufragó en estas costas el bergantín Aldebarán, de 315 toneladas y bandera francesa, matrícula de Agde, procedente de Marsella con destino a Vegdad (costa de Guinea). Llevaba nueve hombres de tripulación y su capitán Simon Marins Josef Antonio, los cuales todos se salvaron. Su cargamento consistía en sal, hierro y botellas. El punto donde ocurrió el siniestro es llamado la acequia del Vedad o barranco del Bullent a unos 500 metros de la gola y cinco kilómetros de la villa de Oliva. […] Apenas tuvieron noticia del naufragio acudieron a prestarle sus auxilios los señores director de Sanidad, Administrador de aduanas y Ayudante de marina de este distrito acompañados de D. Eduardo Cancurte, Vicecónsul de Francia en esta ciudad; quienes encontraron ya a fuerzas de carabineros y guardia civil auxiliando a los náufragos citados [El Litoral, 23 de març de 1884].


En la capitanía del Puerto se recibió ayer un telegrama del ayudante de Marina de Gandía, comunicando que en la playa de Oliva ha naufragado la barca Leonor, de la matrícula de Jávea. En el naufragio dicen que ha desaparecido un tripulante [El Pueblo, 7 de juliol de 1908].


En la playa de Oliva embarrancó la goleta Inés, de 220 toneladas, propiedad de los sucesores de Basterrechea. Llevaba a Melilla cargamento de carburo, madera y cemento. Se salvaron los nueve hombres que constituían la tripulación. La pérdida del casco es total. No estaba asegurado [El Pueblo, 2 de desembre de 1919].

Ara caldria preguntar-nos si el derelicte recentment descobert pertany a algun dels naufragis exposats. La resposta, de moment, queda en l'aire.

dissabte, 12 de setembre del 2020

1755: S'AFONA LA CÚPULA DE SANTA MARIA

L’església de Santa Maria la Major, oficialment de l’Assumpció de Nostra Senyora, és un edifici construït al llarg del segle XVIII que va haver de superar bastants impediments abans de convertir-se en el temple que coneixem hui en dia. Els llibres d’història parlen d’una mesquita que va ser reconvertida al culte catòlic després del 1240. Aquella església primitiva era molt més menuda que l’actual, i d’ella es conserva la porta original en un lateral, que dona accés a la capella del Rosari. 

L’any 1700, els parroquians van haver d’assumir un impost especial, el redelme, que durant deu anys gravava les collites. Els diners recaptats es destinaven a les obres de la nova església. En 1704 es van adquirir cinc cases situades al carrer de les Moreres i al carreró de l'Arquitecte Tosca, i l’any següent es va col·locar la primera pedra. El projecte inicial va ser obra de l’arquitecte Gil Torralba.
 
L'església de Santa Maria vista des del carrer Palau
La Guerra de Successió, que va tenir lloc entre 1702 i 1713, va paralitzar les obres. No va ser fins al 1718 que es va aprovar un nou redelme, però els treballs no es van reprendre fins al 1722. En 1726, l’arquitecte Cardona Perdusa va revisar el projecte, i aleshores es va decidir enderrocar l’església vella i construir un nou edifici d’estil barroc-classicista. Però, en 1731, una reial ordre va anul·lar l’impost, la qual cosa va afectar greument la viabilitat econòmica de les obres. La visita pastoral de l’arquebisbe Andrés Mayoral, en 1744, va significar un nou impuls a la construcció. Finalment, es va aconseguir cobrir el temple en 1754. 

Tanmateix, aviat van aparéixer clevills i els responsables de l’obra es van adonar de greus danys estructurals que posaven en perill l’edifici. La causa es trobava en els càlculs erronis de les càrregues, juntament amb una construcció defectuosa, tot agreujat per la pronunciada inclinació del terreny. El resultat va ser l’afonament de la cúpula a principis de 1755.
 
Vista lateral del contrafort
Les obres no es van reprendre fins al 1770, i va caldre implicar en la despesa l’arquebisbe, la comtessa d'Oliva i els nobles vilatans. A més, es va recuperar un acord de 1727 que obligava els parroquians a contribuir econòmicament. 

La solució als problemes estructurals va ser la construcció d’un estrep o contrafort que partia del carrer de les Moreres i proporcionava l’estabilitat necessària a l’absis. Aquest afegit incorporava un passadís amb arcs ogivals. Un lloc que, malgrat la pudor de pixum, era "el pontet" on els xicons de l’acadèmia de Sant Josep ens emplaçàvem a fer brega. Des del 1776, les obres van continuar sense aturar-se, i finalment l’església es va finalitzar en 1787. La benedicció del temple i primera missa van tenir lloc el 31 de març d'aquell any, la vespra de Diumenge de Rams.

Aquesta és, de manera resumida, la història de Santa Maria la Major. Un edifici que val la pena visitar, contemplar i, sobretot, valorar el temps i els esforços que els olivers de l'època van haver d'esmerçar perquè lluïra amb l'esplendor que coneixem. Quasi un segle de treball va permetre a les generacions posteriors enorgullir-se d'un temple secular que conjuga magistralment història, art i devoció.
 
 
 
 
 
 
Fonts:
Francisco COTS MORATÓ, Estudio histórico artístico del templo de Santa María la Mayor de Oliva, Ajuntament d’Oliva, Oliva, 1989.
Manuel FRASÉS PÉREZ, «Historia de un templo: Santa María la Mayor», dins Iniciación a la historia de Oliva, Publicacions de l’Ajuntament d’Oliva, València, 1988.
Pablo GONZÁLEZ TORNEL, José Mínguez. Un arquitecto barroco en la Valencia del siglo XVIII, Col·lecció Humanitats, núm. 35, Universitat Jaume I, Castelló, 2010.     

dissabte, 8 d’agost del 2020

OLIVA, CIUTAT MUNTANYOSA

La particular orografia d’Oliva ha permés conservar un ric vocabulari muntanyenc per a denominar les diverses elevacions del terreny del terme municipal. Es tracta d'un lèxic que els vells empraven per a definir amb exactitud les característiques morfològiques de cada tipus d’elevació.
 
Muntanya del Castellar, amb restes d'un castell islàmic baixmedieval
La toponímia muntanyenca s'ha anat perdent a poc a poc en la parla popular, però encara perviu en la cartografia. Recordar-la resulta una activitat ben didàctica. Vegem tot seguit algunes definicions del vocabulari comunament emprat i uns quants exemples del nostre terme.

Lloma: muntanya de poca alçària i de forma plana o arredonida.
     Lloma d'Enmig.

Molló: cim cònic d'una muntanya.
     Molló dels Corbs i mollonet de l'Ermita.

Muntanya: elevació natural del terreny, alt i amb pendent.
     Muntanya de la Creu, muntanya del Castellar, muntanya de Santa Anna, muntanyeta de Sant Pere, muntanyetes de la Foia, muntanyetes d'Oliva...

Penya: roca de grans dimensions i naturalesa pedregosa.
     Penya de Bascoms, penya de l'Àguila, penya de Migdia, penya de Mascó, penyes Aspres...

Pla: superfície llisa situada dalt d'una muntanya.
     Pla de Bascoms, pla del Carritxar, pla de les Covatelles, pla dels Frares...

Puig: elevació del terreny que sobresurt del relleu circundant.
     Puig dels Frares.

Pujol: Puig menut.
     El Pujalet.

Serra: cadena o alineació de muntanyes.
     Serra de Gallinera, serra de Mostalla i serra Negra.

Tossal: elevació del terreny no massa alt ni de pendent molt pronunciat.
     Tossal de la Creu, tossal de l'Almuixic, tossal Gros, tossalet de la Moneda, tossalet de Doix.





Font:
Acadèmia Valènciana de la Llengua (AVL), Secció d'Onomàstica, Toponímia dels pobles valencians. 
  

dissabte, 1 d’agost del 2020

EL LLINATGE MORATÓ A OLIVA

Llinatge molt antic, l’origen del qual el lingüista Francesc de B. Moll situa en un diminutiu de moro. A Cardedeu (Barcelona) hi ha el paratge Pla de Can Morató, el topònim al·ludeix a una antiga masia rural reconvertida en lloc de celebració d’esdeveniments. 

Es documenta la presència d’aquest cognom al Regne de València posteriorment a la conquesta cristiana. En el Llibre del Repartiment de València apareix fins a cinc vegades escrit sota la forma Moraton. Un dels registres anomena una dona entre els beneficiats per les donacions reials a Gandia: Pereta de Moraton /et filio tuo Arnaldo/ domos in Candia et III jovatas terre in Beniato (A Pereta de Morató, i al teu fill Arnau, unes cases a Gandia i tres jovades de terra a Beniato). En els segles XIII i XIV hi havia cases amb aquest llinatge a Gandia (1244), Albal (1244), Cocentaina (1248), Peníscola (1248-1251), València (1354-1373), Dénia i Xàbia (1381), Morella (1396), etc.

El mas Can Morató, prop de Cardedeu
Pel que fa a Oliva, veiem el cognom Morató en un document de 1558, hi figura Guillem Morató, habitador de la Vila. El primer bateig registrat d’un Morató és de 1615, a la parròquia de Sant Roc, i correspon a la xiqueta Elisabet-Josepa Morató Pérez, filla de Batiste i Francisca. En Santa Maria consta el primer casament d’un baró l’any 1628. Els consorts van ser Joan Morató Pedrós i Úrsula Santorum Esteve. En el fogatge de 1646 hi ha cinc cases amb aquest cognom, els caps de casa eren: Francesc, Joan, Mateu, Josep i la viuda de Francesc Morató.






Fonts:
Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva, QL-04 (1624-1668).
Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, QL-01 (1606-1623).
Arxiu Regne de València, Generalitat, Veïnat del Regne de València (1646).
Enric GUINOT, Els fundadors del Regne de València, vol. I i II, Tres i Quatre, València, 1999.
Francesc de B. MOLL, Els llinatges catalans, t. III, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1959.
Jaime J. CHINER GIMENO, «Aportación a la antroponimia del condado de Oliva: las tomas de posesión de don Serafín Centelles», dins Butlletí de la Societat d’Onomàstica, núm. 49.
Llibre del Repartiment de València, edició d'Antoni Ferrando i Francés, Vicent García Editors, València, 1979.

dimecres, 1 de juliol del 2020

LA COMTESSA IL·LUSTRADA MECENES DE GOYA

María Josefa, XIV comtessa d'Oliva
(Oli de Francisco de Goya)
Al llarg dels segles, el títol nobiliari de Comte d’Oliva va estar cinc vegades en mans femenines. Una d’aquestes aristòcrates fou María Josefa de la Soledad Alonso Pimentel y Téllez-Girón. Una dama d’alt llinatge, nascuda a Madrid en 1752, que arrossegava un enfilall de títols nobiliaris: comtessa-duquessa de Benavente, princesa d’Anglona i d’Esquilache, duquessa de Gandia, marquesa de Llombai, comtessa de Mayorga, etc., etc.; i així fins a sumar-ne vint-i-sis. María Josefa fou l’única supervivent d’entre cinc germans i a la mort de son pare, Francisco Alonso Pimentel-Vigil de Quiñones y Borja-Centelles, es convertí en la XIV comtessa d’Oliva. En 1771 es va casar amb un cosí, Pedro de Alcántara Téllez-Girón, IX duc d’Osuna. Amb aquesta unió, el comtat d’Oliva quedava lligat a la casa d’Osuna, una estirp força important a Espanya. El matrimoni va tenir una prolífica descendència. Malgrat la mort de quatre criatures, una rere altra, per causa de l’alta mortalitat infantil de l’època, posteriorment encara en van nàixer cinc més que van assolir l’edat adulta.
 
María Josefa era una dama culta i de gustos refinats captivada per la Il·lustració, un moviment cultural i filosòfic d’influència francesa. La seua inquietud intel·lectual la dugué a interessar-se pels assumptes polítics i sempre estava oberta a qualsevol afer relacionat amb les ciències o les arts. La comtessa va ser la primera presidenta de la Junta de Damas de Honor y Mérito, una associació filantròpica femenina creada pel rei Carles III a l’estil de la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País, organització composta exclusivament per homes, però a la qual pertanyé María Josefa com a sòcia de mèrit. La Junta va desenvolupar diverses accions orientades al gènere femení. Entre d'altres, va assumir la gestió de les recentment creades escoles d’oficis, anomenades «Escuelas Patrióticas»; també de la borderia de Madrid, a fi de reduir la mortalitat infantil; i col·laborà activament en la presó de dones, oferint cursos de capacitació a les recluses perquè pogueren aprendre un ofici que els facilités la inserció en la societat.
 
Els ducs d'Osuna i llurs fills
(Oli de Francisco de Goya)
Els ducs d’Osuna van construir un palau a Madrid anomenat El Capricho, situat a l’Alameda d’Osuna. El nom, per si mateix, ja manifestava les ambicions dels esposos. L’edifici va ser lloc d’encontre d’aristòcrates i artistes. Per allà passaven còmics, ballarines, escriptors, músics, poetes, pintors... Podem dir que es va convertir en el centre de la intel·lectualitat a la capital d’Espanya. María Josefa fou mecenes de nombrosos artistes, entre els quals hi havia el pintor Francisco de Goya, qui va retratar la comtessa i la seua família. Certament, els ducs no escatimaven un real i, com se sol dir, disparaven amb pólvora de rei. A pesar de ser una de les famílies més riques d’Espanya, l’alt tren de vida els comportava quantioses despeses que sovint es traduïen en greus problemes financers. El duc va finar en 1807. L’any següent, amb la invasió napoleònica de la Península, la família es va refugiar a Cadis, ciutat on va romandre durant cinc anys.
 
Façana del palau El Capricho
Després d’una llarga vida xafant moqueta, María Josefa Alonso de Pimentel, XIV comtessa d’Oliva i duquessa consort d’Osuna, va morir a Madrid en 1834 als huitanta-dos anys. Val a dir que la seua vida fou un cúmul d’experiències apassionants. Aquesta noble ha passat a la història com la «Duquessa Il·lustrada», i no hi ha cap dubte que la seua influència fou determinant en el canvi social i cultural que la nació va viure durant la primera meitat del segle XIX. Al capdavall, podem dir que fou una de les últimes grans aristòcrates de l’Antic Règim.